Tirant de morro i tirant al blanc

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de novembre de 2015

“Tirant lo Blanc” és la famosa novel·la de cavalleries de Joanot Martorell. “Tirant de morro”, en sentit figurat, és no tenir vergonya o tindre molta barra. Tirar al blanc seria disparar una arma de foc, o siga fer un acte violent. Finalment i posats a tirar, podem tirar més llenya al foc, o pel contrari podem tractar d'apaivagar-lo, que és pel que jo m'incline sempre.

Crec que a tots els partits els passa el mateix que a Compromís, que hi ha picabaralles, per diferències de criteri o per coses més prosaiques. Per començar passa que, mentre que uns donen la cara, altres s'amaguen jugant a gestes de cavalleries, tot esperant, però, l'oportunitat de fotre la sarpa. Aquests fan com els caçadors que van a joca, a poqueta nit, amagant-se darrere de les mates, esperant que els animals (els patos de l'Albufera, per exemple) tornen a ajocar-se al seu niu; aleshores, tiren al blanc i... animal que vola a la cassola.

Aquests darrers solen formar grups, penyes i faccions, que en el nostre cas vull batejar de ‘Tirant de morro', en record del Tirant lo Blanch. Entre les seues habilitats tenen, com els caçadors a joca, la d'esperar el moment oportú i pim, pam, càrrec que vola a la cassola. Tindrien molt de mèrit si, a més de tan cauts, hagueren estat més activistes en el dia a dia de l'organització, col·laborant i aportant idees, però la regla que segueixen és no fer res a canvi de res. També els hi ha que se superen i ni fan ni deixen fer.

Per sort per als partits, també hi ha la gent que sí que fa i deixa fer, que no entrebanca res, sinó que col·labora a l'èxit col·lectiu. I hi ha els qui col·laboren més encara; i fins i tot els qui s'hi deixen la pell. Jo personalment vull donar el meu testimoni d'admiració i d'estima als qui han ocupat i ocupen els càrrecs de la nostra organització i els de representació en les institucions, des de les europees a les municipals.

M'agradaria en aquest punt dedicar quatre ratlles a Enric Capilla, que és l'home que ha treballat en cos i ànima pel partit; que ha estat l'intendent i curiosament a canvi d'un sou més aviat discret, cosa que contrasta amb els dels qui s'han “posicionat”. Capilla, com el Nostre Senyor, no és d'aquest món.

El conec de fa més de 30 anys, i done fe de la seua eficàcia i abnegació, quan treballàvem a ACPV; també, per cert, a canvi de res o de molt poc. Per als negocis de Climent, Capilla fou una ganga. Posteriorment, i com ho havia fet jo, dos anys abans, ho deixà i se'n vingué al Bloc, per a bé del seu cos i de la seua ànima, però sobre tot del partit. Com Capilla es jubilarà uns dies després de les eleccions del 20-D, vull que vagen per endavant aquestes paraules, no siga cas que, entre tanta remoguda que s'espera, algú se n'oblide.

Pel que respecta al tema d'actualitat al País Valencià en l'àmbit del nacionalisme, estic molt preocupat, perquè sonen timbals de guerra en el Bloc. A alguns els han entrat ganes, fins i tot, de denunciar culpables i de tirar al blanc. Tothom té dret a pensar i a dir la seua, per exemple sobre com ha anat la negociació amb altres partits (especialment amb Podem, de la mà d'Oltra) de cara a les eleccions generals, que ha estat el detonant.

Jo també crec que ens ha anat malament, però no estic disposat a tirar-li la culpa a ningú en concret, perquè crec que tots tenim la nostra responsabilitat i que si ens hem equivocat en algunes coses, potser que massa, i encara que algú tinga més responsabilitats que altres, els nostres quadres els hem elegit entre tots. Així que si ningú s'ha equivocat, és el partit qui s'ha equivocat. Tinc les meues raons per a pensar-ho així, perquè he passat la prova.

Com a conseqüència d'aquests errors, tenim la impressió que cal pegar un cop de timó. Això és una altra cosa i jo si que n'estic d'acord. Però, un cop de timó no és un tir al blanc. En l'operació estarà molt bé que ens qüestionem si hem de fer canvis de persones, de secretari general, de programes, d'aliats, i fins i tot d'idees.

I sobre tot haurem d'aclarir quin ha de ser el paper del Bloc dins de Compromís, i si ens convé més que Compromís siga una coalició, com ara, o un partit, amb una organització presidida per la màxima democràcia interna i no pel “centralisme democràtic”. No és acceptable que ara mateix els grups minoritaris s'imposen als majoritaris, amb les seues conegudes maniobres estalinistes. Ara s'ha vist l'error que cometèrem i que, alguns, coneixent el marro, ja pronosticàvem.

De tota manera ara som a les envistes de les eleccions del 20D i crec que el més prudent és fer una treva i, amb el que tenim a les mans, treure el màxim profit per al partit i per al País Valencià, o siga el major nombre de vots, per a constituir un grup propi valencià a Madrid. Per això estic totalment d'acord amb l' Executiva Nacional del passat dia 11 que proposa ajornar fins l'endemà de les eleccions el procés que ens ha de dur al VII Congrés Nacional del Bloc.

Tirant més llenya al foc, ara, què guanyaríem? Crec que res. Pel contrari, no serà millor apavaigar-lo i/o ajornar la falla? Ja arribarà el dia de llevar-se les caretes. Seria terrible repetir tants errors del passat, o l'error que està cometent la CUP ara mateix, i perdre de vista que el que importa és guanyar vots. Molta gent m'està advertint que se senten decebuts per la imatge que estem donant. Demane una pau i treva fins el 20D, després del recompte.