Porgar com els caragols

Dilluns, 31 de desembre de 2018. Diari La veu del P.V.

© DIARI LA VEU

Segueix-nos a Facebook:

Tal com fan els caragols
que primer s’han de porgar
perquè treguen la brutícia
abans de poder-los menjar,
és convenient que els polítics
també ho hagen de fer
i depuren el verí
que han anat acumulant.
Quan perden les eleccions
és quan poden aprofitar
per a fer les reflexions.

Les eleccions andaluses,
que ha perdudes Susanna
i li han costat un disgust
són una ocasió molt sana
perquè aprenga la lliçó
la tropa 'psoesevillana'.
Les han perdudes pels ERO
i pels escàndols i els vicis,
els dispendis, la disbauxa...
i perquè fins als pebrots
tenien el veïnat.
La festa se’ls ha acabat:
doncs, a porgar com caragols.

Les ha guanyades (i em fa por)
l’extrema dreta d’Aznar,
amb tres versions paregudes
que van de mal a pitjor,
la Casado, la Rivera i l’Abascal
i a veure qui és més "carcamal".
Així que a Andalusia veurem
com rebenta l’harmonia,
les ajudes socials, la igualtat,
la lluita del feminisme...
i com retorna el franquisme,
la xenofòbia, l’especulació,
bous a la plaça, tirs d’escopeta,
la pèrdua de llibertats.

Que tothom aprenga la lliçó:
a Andalusia, l’esquerra no anà a votar
i optà per la inhibició;
ara que ningú es vulga queixar.
I que porgue i plore i al racó,
qui tinga res a porgar i amagar.

Nadales d'una pau que no hi és

Dilluns, 24 de desembre de 2018 DIARI LA VEU

Com no m’agraden les festes
ni de Nadal ni Ninou, no felicite ningú.
En realitat vull que a més d’u,
de qui no diré ni els noms,
els siguen indigestes.
Em referisc a uns “prohoms”,
més falsos que el cor de Judes,
especialistes a rebre ‘ajudes’
siguen d’on siguen, no miren pèl
(en el cel brilla un estel).
En realitat en són uns quants
i em falten dits a les mans
per al recompte complet.
M’estaré d’allò més quiet
i sols donaré unes pistes:
diuen ser nacionalistes,
però s’omplen el cabàs;
la nació no importa pas,
sols diners i les medalles,
molts premis i ostentació.

A qui vull que els vaja bé
si algú els dóna de menjar,
és als qui no cobren pensió,
ni ajudes, ni tenen on anar,
d’ells el món n’està molt ple.
Mentre han tret del portal
per no pagar la hipoteca
la família celestial
de Jesús, Josep i Maria,
que sols tenen una taleca
amb queviures per un dia,
que els ha donat un pastor
amb tot el cor.

En el món de l’abundància,
on no hi ha cor ni compassió
i sí arrogància i petulància.
Amb la panxa molt contenta
i després d’un soparot,
i ben regalat el gargall,
aniran a Missa del Gall
i soltaran més d’un rot,
l’elit de banquers, industrials,
polítics i més carcamals,
amb les senyores i els fills.
L’endemà, de forma discreta,
i en el piset dels espills,
visitaran l’amigueta
a qui li fotran un clau,
i podran deixar la bragueta
descansar uns dies al cau.
A la terra no hi ha pau.

Segona carta a Manolo

Josep Lluís Pitarch

Estimat Manolo. 

Primer que res vull tranquil·litzar-te respecte del Jordiet, perquè ha estat més gran l’ensurt que l’accident. El xiquet anava tan feliç amb el seu patinet supermodern, lliscant pel carrer on viuen i per no arrossegar un gosset que se li havia escapat a una veïna, s’ha fotut una trompada i corrents l’han dut a l’hospital. No ha estat res greu: sang, un bon nyap, els crits de la veïna i de gent del carrer i, sobre tot, de Fina, els lladrucs del gosset… Li han fet unes plaques, els han donat uns calmants a la mare i al fill, i a dormir a casa. Camil, que estava a la Facultat, ha marxat corrents i ell si que de poc no es fot una bona trompada contra un autobús; ha anat d’un pèl. Com no era moment de parlar de res més, hem quedat per a fer la nostra sessió epicúria pendent, després de les festes; potser que podries afegir-te.

Els patinets que s’han posat tan de moda, són inevitables. Sempre ha hagut artefactes a l’abast (motos, bicicletes…), que han entusiasmat els joves i que han resultat un perill si no s’han sabut controlar. Les autoritats han començat a prendre mesures repressores i punitives, en lloc d’educatives, que és el que cal, que la gent sàpiga dur aquests aparells, sense crear situacions de danys a ningú. Les “ordenances” municipals per elles mateix no serveixen de res, sinó és per a posar i cobrar multes i seria molt més profitós que els usuaris i els pares i les mares reberen instruccions, en lloc d’amenaces. Per altra banda, sempre ha existit perill pels carrers, per culpa del tràfic i per la poca educació de molta gent. Recordes aquell text que llegírem en una classe d’Ubieto sobre les dificultats de circular pels carrers de Toledo, en l’edat mitjana, per l’abundància de carros i per les velocitats a què marxaven i de les queixes dels toledans? Doncs, mira ara, si aixecaren el cap, què dirien.

Ahir vaig esmorzar amb Pep, que jo no sabia que vivia amb Rosa. Quina parella! Te’n recordes com ho portaven, sempre renyint i fent en pau? Al remat s’han decidit a viure junts. Llurs respectius matrimonis no havien anat bé i han esperat a veure els fills grans  i a donar el pas. Jo me n’he alegrat molt i hem quedat que ens han de convidar a dinar. Mentre esmorzàvem recordàvem les peripècies de la joventut, quan preparàvem papers clandestins que després repartíem, de nit, per la ciutat. Te’n recordes de la meua furgoneta, la Pepa? I de les corregudes davant dels grisos? No podíem recordar el nom d’aquell company, que no era del nostre curs, que tenia una mobilitat difícil i anava amb crosses, quan es quedà recolzat en un arbre de Pintor Sorolla, mentre tots corríem i aleshores un gris se li acostà brandant la porra i cridant-li disuelvase, que se disuelva le digo. Haguérem de posar-nos a cridar al gris, ei, ei, toro, perquè deixara l’amic i vinguera a per nosaltres, que corríem més. Quins socons aquella policia i quina mala llet.

Com estàvem així d’evocadors ens vingué al cap si ningú sabria res del company de Filosofia, Rotger, que era mallorquí i el líder de les nostres revoltes. Acusat per la policia i pel jutge, signàrem un escrit autoinculpant-nos que a la mateixa hora que la policia el situava en mig del folló, nosaltres estàvem amb ell i, per tant no era possible que es trobàs en el lloc de l’atestat, i que o tots o ningú. El TOP ens féu anar a Madrid a fer-nos retractar. Jo recorde que no vaig cedir (hijo, si no lo haces te puede salir muy caro, em deia el jutge). Immediatament acabà el curs i haguí de marxar a fer la mili, com molts de nosaltres i vaig perdre tots els contactes. Per cert que el cas del TOP em perseguí fins la caserna, però vaig tenir la protecció d’un general, que ja et contaré, i no passà res. M’agradaria saber com acabà aquell afer i, sobre tot, per on rau el Rotger.

També recordàrem el dandi de Víctor, el dia que la policia el localitzà dintre del 600, enmig d’un hort per Sagunt, a poqueta nit, follant amb la franceseta amb la qual s’ufanejava per la Facultat. La policia el féu eixir del cotxe, acabe ràpido y salga, i quan pogué fer-ho, apujant-se la bragueta, li foteren una hòstia, li prengueren el carnet i el multaren. L’endemà la premsa en donava compte: V.M.L. multado por hacer actos deshonestes en la via pública. Era el governador, crec, una mala persona, alcoià, Oltra Moltó, a qui déiem Oltra Multa. Com ja fa més de 50 anys, ves a saber.

Pep m’explicà amb detall la delicada situació de la licorera que heretà de son tio Faustí. No ha pogut suportar la invasió de licors estrangers i el canvi dels gustos de la gent. La joventut ja no beu, com nosaltres, cassalla ni absenta, i s’ha passat al wisky i als cubates; lamentablement, també a altres drogues dures i així va tot. Com està prohibit el seu consum i venda, hipòcritament perquè altres drogues dures com l’alcohol i el tabac si que es poden consumir “legalment” (i el govern cobra impostos per això), hi ha tot un desastre organitzat en el seu tràfic, adulteracions, etc. I els cementiris n’estan plens de les seues víctimes, com tants fills d’amics i de coneguts.

Parlant d’uns i altres ens oblidem de nosaltres i ja saps que vull saber com et va tot. Per la meua banda, amb els números que m’han tocat en la rifa de les misèries sanitàries, puc alçar el dit, perquè vaig superant-les. Altres van caient pel camí i per exemple a Silla, la meua quinta ja s’ha reduït en més del 60%. Nosaltres mateix, els col·legues de la Universitat també tenim una llarga llista de desapareguts per malalties, accidents, suïcidis i alguns desapareguts pel món.

Saps a qui m’he trobat a Mallorca, fent bogeries, com sempre? A Àngels, que em presentà un jovenet, que pensí que podria ser un fill seu o algun nebot, però que resultà que era el novio actual. Estava impressionant, com quan érem joves. Recorda la teoria d’Enric, que Àngels era una vampiressa, que s’alimentava de la sang dels novios.  Em contà que ara no para de viatjar i que ha corregut mig món. Jo la mirava fixament i la veia tan vitalista i engrescadora com quan estudiàvem. Ara viu a Barcelona i em donà el seu telèfon, per si ens reunim algun dia i li ho volem dir, perquè li agradaria retrobar-se amb tots.

Hem de quedar, doncs, per a celebrar la bona sort que encara tenim. Podem fer un bon àpat i celebrarem tot plegat, el cas del Jordiet, el de la parella Pep i Rosa, el fet que continuem en peus els qui continuem. Localitzarem els altres amics i avisarem Àngels, perquè vinga amb el novio. Pep em deia que té unes ampolles de cassalla per a veure-se-les amb nosaltres. Escriu-me.

No et felicite pels Nadals, perquè saps que odie fer-ho. Una abraçada. Si vales, bene est, ego valeo.

Eslovènia i Sant Vicent

Dilluns, 17 de desembre de 2018. Diari La Veu del País Valencià

Quan es desintegrà Iugoslàvia,
Europa se n'alegrà,
perquè eren comunistes.
I Eslovènia, gent oportuna i sàvia,
que eren nacionalistes,
es referendumitzà.
Belgrad no pogué suportar
la humiliació:
açò és massa pa la carabassa
i per a la constitució.
Atacaren els eslovens
que no es deixaren aixafar,
ni recularen una passa
i així salvaren els bens
i la independència.
Belgrad perdé la paciència,
però a Europa li semblà molt bé
que Eslovènia alçara el vol
i tothom els reconegué,
Espanya també.
Ara els entra un marejol
als del cara al sol,
si Torra vol el mateix
que Eslovènia. Tanmateix,
si ací feren com al Quebec,
a Escòcia i a Eslovènia
s'acabaria tant de refrec
i tanta esquizofrènia.
Un referèndum seria
una bona solució,
perquè el poble parlaria
sense confusió ni col·lisió.
Però, el trio calavera
d'Abascal, Casado i Rivera
diuen que no,
que Espanya és una, grande y libre,
i a veure qui té més calibre
de burro i de feixista,
d'obcecat i falangista.
D'aquesta gentola, ai mare,
que Sant Vicent ens empare
i ens lliure dels seus enganys,
enguany que fa sis-cents anys.

Les eleccions andaluses

Dilluns, 10 de desembre de 2018. Diari La Veu del País Valencià

De l’hecatombe andalusa,
m’horroritze.
Blas Infante i Lorca
i milers d’assassinats
criden, amb punys tancats.

La misèria que ens espera
a mans d’uns fatxes sonats
i vils, ens faran malbé.
El carnisser de Sevilla,
Queipo de Llano i la reacció
i l’antidemocràcia feixista
ha tornat.

A tota Europa passa el mateix,
que torna el terrorisme,
i qui ho nega menteix.
La reacció creix i creix,
i es converteix en un sisme.

Amb versos sabuts direm:
"Aquestos, Fabi, ai dolor, que veus ara
camps de soledat, turó marcit,
foren en altre temps la Itàlica famosa".
S’haurà tornat a fer de nit.

PRIMERA CARTA A MANOLO, UN MESTRE JUBILAT

PRIMERA CARTA A MANOLO, UN MESTRE JUBILAT

Article publicat a SAÓ el dia3 de desembre de 2018

Estimat Manolo. He rebut la teua carta en què em manifestes el teu disgust per la investigació científica que hi ha en marxa per a allargar la vida de les persones fins els 150 anys, que qualifiques de bestiesa diabòlica. Estic totalment d’acord i, per descomptat, crec que les indústries farmacèutiques haurien de tenir un límit moral i legal en les seues “investigacions”, que no tenen cap altra finalitat que acréixer els seus immensos cabals; o siga que no investiguen els medicaments pensant en el bé comú, sinó en llurs butxaques i en ensarronar la gent.

En concret, allargar la vida sols pot tindre interès per als magnats, els dèspotes i per als milhomes, polítics i grans militars, que, evidentment, en traurien profit, uns a base de poder continuar fent més diners, torcent les voluntats del poble i els altres, a base de continuar aixecant espases, tocant tabals de guerra. És el bell somni d’aquesta gent i els dictadors en són un exemple (penseu en Franco que es resistia a morir i que signà penes de mort fins al final).

Per altra part, la literatura mundial està plena d’individus que arriben a vendre l’ànima al dimoni, com Faust o que maniobren amb pocions i sang humana, com Dràcula, per a no morir o per allargar la vida. Les religions, en general, han donat resposta a aquest desig inútil, assegurant una segona vida al cel, als qui hagen fet mèrits amb la institució; altres religions ho han fet amb soterraments eterns i consagrats, com les tombes egípcies, els panteons…).

La vida, amic meu, té els seus límits que són néixer i morir. Entre mig hi ha el viure, que és el que importa. En la manera com vivim rau l’eficàcia o la inutilitat  de les nostres vides, segons com ens responsabilitzem de les nostres accions en el temps, que pot ser més llarg o manco, però que en qualsevol cas és el temps de vida que ens ha tocat en la rifa. La satisfacció d’haver actuat de la manera més justa possible, d’haver treballat amb honestedat, d’haver criat una família i conreat unes amistats i d’haver ajudat el pròxim, en això consisteix el cel. Tot el contrari és l’infern. La vida és una novel·la, plena de punts i apart. La mort és el punt final.

Amb la mort s’acaba tot i no fa falta allargar-ho més. Punt i final i al clot. Pot quedar un record més o menys llarg d’una persona, si n’ha fet mèrits, però això ja no importa quan hom mor. El muerto al hoyo y el vivo al bollo, diuen els castellans. El mort prescriu i el qui està viu, viu (m’ho acabe d’inventar). Si es tracta d’algú en concret que no feia cap falta al món, sinó nosa, diem que morta la cuca s’ha acabat el verí. Etc.

Així que, amic Manolo, tens raó: voler fer viure la gent més del compte, no té cap sentit, és una barbaritat. Les condicions de vida actualment a Europa són suficientment bones perquè la vida s’haja allargat i ara ja no és tan estrany que vivim més de 80 anys i de 90, així que ja està bé. A més a més, què faríem si un nen tinguera a més del pare i de 2 avis, 4 besavis, 8 rebesavis, i encara 16 rerebesavis? Quina taula pararien el dia de Nadal? Quants capons haurien de posar a taula? I encara més, qui voldria viure tants anys i en quines circumstàncies? I qui se’n cuidaria de rentar-los les baves i el cul a tanta gent? Evidentment, Manolo, es tracta d’una proposta d’investigació, la d’allargar la vida, absurda i dement. A més a més, durant tan llargues jubilacions, quina caixa de cap seguretat social suportaria tantes pensions?

A la vista de com van les coses, a Europa seria més interessant invertir en investigació que permeta que la gent jove puga viure més intensament la joventut, amb salut i treball, parint fills i gaudint al màxim. Als vells, improductius i cansats, estaria bé que ens ajudaren a tindre una bona mort i apa. T’imagines tu, amb les ganes que tenies de jubilar-te, perquè ja se’t feia massa feixuga la feina de mestre, que als seixanta cinc anys hagueres d’haver continuat treballant 25 anys més, per a jubilar-te als 90 i que encara te’n quedaren 60 anys per a morir-te? Fes càlculs i veuràs que no ho hauries suportat.

I encara hi ha una altra manera de veure les coses, si en lloc de creure’ns el melic del món, pensàrem en la situació de tants països pobres d’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica, on moren milions de xiquets i xiquetes per manca d’atencions mèdiques i de recursos. Per aquesta gent si que aniria bé obrir vies d’investigació per a eradicar malalties, invertint en hospitals i personal sanitari; creant escoles i dotant-les; revertint el sistema productiu a escala mundial, de manera que deixen d’ésser països proveïdors de matèries primes i de mà d’obra barata, en benefici de les potències que els exploten… i que els venen els productes que fabriquen.

El món és així d’injust i encara gràcies que hi ha bones persones que mitjançant les ONG’s se n’ocupen d’aquella desgraciada gent. No hi ha justícia al món, com no hi ha Déu i com no hi ha esperança per a la meitat de la humanitat. Al món occidental hem fet molta filosofia i molta “ètica”, per a res. Els europeus, els nord-americans… som injustos i insolidaris; som una misèria moral.

Vull escriure a Camil, que em diu que està bé, ell i la família. Vull saber com va el Jordiet, que ja saps que tingué un aparatós accident amb un patinet d’aquestos d’ara i que de moment va reeixint. Amb Camil vull discutir sobre si és possible o no que hi haja caritat i amor sense Déu (recorda el que ens feien cantar: ubi caritas et amor est, Deus ibi est). Ja saps que la postura canònica és que no, però jo sempre he dit que és possible que l’home actue bé, sense confiar en cap Déu. Camil, des que penjà la sotana, sempre m’ha dit que continua creient i jo, com me l’estime molt, vull insistir-li perquè òbriga els ulls i ho deixe anar. Crec que la Fina  és epicúria, com nosaltres, i encara no ho sap. Jo estic fent-los de missioner.  Ja et diré com queda la cosa.

Paco continua treballant de representant de vetes i fils, en una empresa que inexplicablement aguanta; em diu que cada dia tanquen més petites tendes, però com està a punt de jubilar-se, potser que ell, l’empresa i les tendes, plegaran tots a l’hora. Joan continua a la biblioteca, on finalment aprovà les oposicions; li’n queden 5 anys d’anar a treballar, però s’ho pren bé. Pep està a punt de tancar la fàbrica de licors que heretà del tio Faustí (te’n recordes de les paelles que ens organitzava?). De Víctor i de Joanvi en sé poc, com igualment de les amigues, la Glòria, Paqui, Loli,  Reme, Rosa, Merxe i Elvira… Totes estaran o jubilades o a punt; elles eren una mica més joves que nosaltres. Ja et diré en pròximes cartes.

Si vales, bene est; ego valeo.

 

 

Borrell i quatre com ell

Dilluns, 3 de desembre de 2018. Diari La Veu

© Viquipèdia

Borrell, com Rivera, l'Aznal
Casado o el mateix Abascal,
només diuen que parides
i a les persones poc llegides,
que no saben o molt poquet,
els enganyen i no hi ha dret.
Cadascú hi diu el que vol:
tal com s'ho trau del perol
o com ho aprengué al col·legi
(anar a escola era un sacrilegi)
o als campaments de l'OJE
(que ma tia deia l'OQUE).
O siga, que menteixen,
ensinistren i embruteixen
de manera innoble el poble.

Per exemple, d'aquell Imperi,
que en realitat fou un tiberi,
on mai s'hi posava el Sol,
els diuen, i no tenen vergonya,
que vestiren natius i natives,
que els ensenyaren l'espanyol,
a posar-se llavatives,
a anar a missa i al rosari
i a les estacions del calvari...
No els diuen res de l'alcohol
i de les malalties mortals
que dugueren cap enllà,
del comportament infrahumà,
dels crims i tot el desvari.
Ni que perderen el senderi
i a continuació tot l'Imperi,
i que hagueren d'eixir corrents,
fugint com les males gents.
Ni que del poc que els quedava,
no fa gaire que els anà d'un fil,
que no perderen "Perejil",
que és un illot de cabres.
Però, com són tan macabres,
en lloc d'acceptar els fets,
ara volen Gibraltar, un penó
sobre el qual no tenen drets,
ja que el cediren als anglesos
a canvi d'un rei Borbó.
Ara què han de reclamar?
Gibraltar és dels llanitos,
dels micos i els periquitos,
i Perejil és de les cabres
així que: –Senyors del quintet
d'aquests versos destarifats,
amagueu mosquets i sabres,
i accepteu les veritats.

Un premi a Cosidó

Dilluns, 26 de novembre de 2018. Diari La Veu

Un que diu la veritat, al PP,
es mereix un premi per això;
és el cas del fatxa Cosidó
que ha dit que ells, i en dóna fe,
han maniobrat, bruts i a traïció,
per controlar el mateix Suprem,
clavant un gol als socialistes,
qui ni s'haurien adonat.
És a dir, que ha dit la veritat:
que ells manipulen la justícia.
Això prova que els franquistes
continuen i no han acabat
amb les martingales feixistes
per a controlar l'Estat.
Franco ho deixà tot ben lligat
amb tant que aprengué dels nazis,
mentre els socialistes tanasis
continuen mamant-se el dit.
Cosidó, doncs, mereix un premi,
perquè fent el burro, com és,
ha dit el que ha dit i sabem
que el Suprem i tot el gremi
puden potser més que el fem.
Gràcies a aquest Cosidó,
que té cara de purgació,
es recusarà el jutge del Procés,
i, a continuació, encara més:
traurà trellat la nació
amb referèndum de determinació,
la república, la independència,
el retorn del Rosselló i dels països.
Tot és, evidentment, una il·lusió,
producte de la impaciència,
però, com qui no plora no mama
i qui mama ja no plora,
fem que córrega la brama
que aviat arribarà l'hora
d'acabar amb la indecència
de patir més cosidons
i s'acabaran els malsons.
Un premi, doncs, a aquest ase
que és Cosidó. Quins collons!

La por de la flor i nata

Dilluns, 19 de novembre de 2018. Diari La Veu

La por d’alguns polítics,
que els criden pel carrer,
o esbronquen a la plaça,
o als missatges grafítics,
és perquè tenen cors raquítics
i temen i no volen saber
que, realment, el que passa
és que instal·lats en el merder
de la corrupció i la prepotència
(i omplint-se molt bé la cabassa),
la gent ja ha perdut la paciència
i ha dit que ja n’hi ha massa,
que tot el que s’ha vist i oït,
és més del que estava escrit.
Com també els seus sicaris
tenen molt que callar,
siguen jutges, o vicaris,
siguen banquers, industrials,
i tota mena de voltors,
també han l’angoixa als cors
i per això volen aprovar
lleis per a protegir-se
d’escratges i de pintades,
i de qualsevol trasbals.
Creuen ser la flor i nata
però tenen un cor de rata,
i com no són cap bona gent,
reben el que és pertinent.

A qui sorprén el Suprem?

Dilluns, 12 de novembre de 2018 - Diari La Veu

Cada dia, encara és pitjor:
Sorpreses, fraus, exabruptes
i molt mala llet i pudor.
Els polítics més corruptes
se’n riuen, i sense dubtes,
del poble treballador
perquè no temen la justícia,
que sempre va al seu favor.

Els polítics, a la justícia,
l'han comprada i corrompuda,
moguts per l’avarícia
com és cosa ben coneguda.
Gent tan miserable,
i goludament insaciable,
que cerquen en la política
sols una cosa: folrar-se.
Fins el mateix Suprem,
i qui ho havia de dir,
ha arribat fins l’extrem
de deixar-se embordonir
per la banca hipotecària,
que, com si fos un vampir,
li xucla la sang al poble
fent-lo pagar i sofrir.

Aquest Suprem, a més a més,
polititzat i probanquista,
“jutjarà” tot el Procés.
I, com acabarà la vista?
Que ningú no espere res,
ja que sols volen venjar-se
per burlar-se d’Espanya
i del Suprem.

Doncs, caldrà espavilar-se,
tothom ja sap on estem,
que ja està bé de refiar-se.
A veure, doncs, el que fem,
perquè Espanya i el Suprem
ens volen muts i a la gàbia.
Diem-los no, que no cedirem,
i que es poden morir de ràbia.

Rosaris, difunts i mòmies

09.11.2018 | LEVANTE-EMV

Com ara poca gent va a missa, ni posen noms cristians a les criatures, fins i tot la beateria ja no sap dir-te ni perquè toquen les campanes, ni quin sant és avui. A mi aquestes ignoràncies em fan gràcia, però no em desplauen, perquè volen dir que la gent ha soltat amarres i cada dia va passant més de l´obsessió religiosa d´abans, producte de la ignorància i de la moral de l´estat franquista. La jerarquia catòlica, però, es resisteix a perdre poder i tracta d´orquestrar respostes catòliques, a les laiques dels governs progressistes. Ho fan per enredar i en defensa, especialment, dels temes que afecten la seua economia; compten amb el concurs de la dreta.

Aquest més d´octubre els qui tenim més anys, recordem que era el mes del rosari, perquè a les escoles ens el feien resar; recordem també el rosari de l´aurora pels carrers: «Dios te Salve Maria, llena eres de gràcia...». Allò era cosa de dones i qui en mormolava ho feia en casa i ben colgat al llit. Passat el temps, la resada matinera i pedestre ha anat amainant, tant que alguns rectors han decidit suprimir l´activitat, «porque la gente se rie de vosotras...», els ha dit el rector del meu poble.

A continuació venien els difunts, que també tenien la seua càrrega fastigosa, morbosa i cruel; la gent tenien por a les animetes que pul·lulaven aquella nit i ningú gosava eixir de casa. No se m´han esborrat del cap els versos tètrics que cantaven: «por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar...». En aquest sentit ens hem d´alegrar que amb el Halloween, la gent es pen a conya les animetes.

Recordar aquestes burdes maniobres dels capellans ve a compte de poder dir que és un abús la intromissió de l´Església en els assumptes civils, com estan fent en el cas de la mòmia de Franco. El Govern no n´ha de fer cas i aplicar la Llei de Memòria Històrica. Tampoc els netíssims han de poder imposar-se: Franco no pot anar a l´Almudena. Contràriament, tots patirem, l´església inclosa, tota mena d´ensurts i contrarietats per part dels feixistes. Els franquistes són feixistes i se n´ufanegen, i no tenen cabuda a la civilització. A més a més, la legislació espanyola, europea i internacional també estan contra el feixisme.

L´església, al llarg de la història, quan ha volgut o li ha convingut, s´ha negat a sebollir morts poc recomanables, pecadors, heretges, suïcides i assassins, i per tant, el millor que pot fer en aquest cas és no inhibir-se, sinó donar la cara i dir que no. Si Franco fou un dictador amb les mans brutes de sang pels milers de crims perpetrats, no entenc que això no siga motiu suficient per a negar-li el soterrament a l´Almudena. Altrament, l´església tindrà problemes durant dècades, precisament pels fatxes.

La Cospedal i el Villarejo

Dilluns, 5 de novembre de 2018 . Diari La Veu

Ha demostrat Cospedal,
en directe i no en diferit,
que en el seu partit,
hi havia un gran fangal
pudent de clavegueres,
de maniobres obscures,
i de complots i conjures,
de tractes amb calaveres
que feia la Cospedal.
Ella era la qui decidia
qui la petava i qui no,
i entre tanta corrupció,
qui queia o qui reeixia.
Ella, la gran Cospedal,
a qui tothom obeïa,
i l’espòs (li direm Pardal,
per a rimar-los com cal)
cercaren el Villarejo,
el comissari pendejo,
a veure tot el que sabia
de la Gürtel, de Cotino
i de tots els del Casino
que havien posat la mà.
Villarejo de tots la informà
i, a més a més, la instruïa
per a burlar la Policia.
I així el sant matrimoni
de Cospedal i el Pardal
són el millor testimoni
d’una etapa immoral,
que té tot el PP infectat.
Per això cal preguntar-se:
eren clavegueres d’Estat,
o l’Estat era la claveguera?
Casado no vol ‘molestar-se’,
i per això ni ha contestat,
però se li veu la caguera
que tan de sobte li ha entrat.
La veritat és que allò era
un merder de gran calat.
Cospedal, feta una fera,
dirigia la porquera
amb el Pardal al costat
i encarregava “treballets”
a Villarejo, ara en presó.
Veurem si tots aquests fets,
tant bruts com immorals,
mouen jutges i fiscals,
o al remat tindrem raó
si diem que aquest Estat
és que no té solució.

Ara, tothom demana perdó

Dilluns, 29 d'octubre de 2018. Diari la Veu del País Valencià

 

 

Ara, tothom demana perdó:
primer el rei que hagué (cagué):
perdón, no lo haré mas, digué.
Ara Rato, el jutge Lesmes Serrano
que és el qui mana al Suprem,
i els qui seguiran, xano-xano,
en aquest trist i llarg betlem.
Però, per què demanen perdó?
Doncs, perquè els convé:
o per salvar la corona,
per beneficiar-se a la presó,
o per conservar la poltrona,
però, no tenen perdó!

Alguns el que han de fer
és tornar el que han furtat,
o malversat i el mal causat
als pobres clients bancaris.
Això han de fer primer,
perquè la presó, al remat,
són dies de tranquil·litat,
ja que estos ‘presidiaris’
tenen tractes especials,
uns règims penitenciaris
com si foren generals,
perquè com són milionaris
no són presos del muntó,
i per això, res de perdó!

Rato, Bárcenas, Zaplana,
Matas, Granados i Rus,
i els de l’ERO andalús.
Granados, Camps, i González
l’Olivas i l’Urdangarín...
Qui de tots és més roin?
Doncs, per tanta corrupció,
de perdó res, diem que no!

PER FI S’ACABARÀ LA CORRUPCIÓ, ARA GRÀCIES A SATAN

M’ha cridat enormement l’atenció que la Generalitat pose en marxa un sistema d’alertes anti-corrupció. Fantàstic, he pensat, ja era hora; anem a veure com s’ho farà. He llegit amb interès la informació que ha facilitada la premsa, i com va tot molt entrelligat amb  la informàtica, no he comprès gran cosa, donada la meua ignorància supina en aquest llenguatge o galimaties, i per això optaré per reproduir alguna d’aquestes informacions, que podrem comentar. Faré una operació de còpia i pega, però indicant sempre la font i no com els mal il·lustrats alumnes dels màsters i doctorats universitaris que ens tenen, darrerament tan escandalitzats. Els textos en castellà els passaré pel traductor del google, fent algunes rectificacions. Exactament empraré textos de Valenciaplaza.com i de Levante-EMV.com. Prescindiré, per reiteratius, de La Vanguardia, Comunica Valencia, Valenciaextra, Efe, eldiario.es, Meneame i europapress.

“ VALENCIAPLAZA. 14/10. Marta Gozalbo.

Després d’un any de disseny i proves, el Consell presentarà en les pròximes setmanes el sistema Satan (Sistema d’Alertes Primerenques Anticorrupció), un programari que la Conselleria de Transparència va incloure en la Llei d’Inspecció General de Serveis -que es votarà la setmana que ve en el ple de les Corts  i que servirà a la Intervenció de la Generalitat per prevenir possibles males pràctiques en l’Administració mitjançant l’encreuament de dades. El departament de Manuel Alcaraz, i en concret la sotssecretaria que ocupa Alfonso Puncel, va signar ja al desembre de 2016 un conveni de col·laboració amb la Fundació Internacional Baltasar Garzón per un import de 30.000 euros per desenvolupar el projecte.Els treballs d’aquest organisme van consistir bàsicament en realitzar un estudi de mercat sobre els programes informàtics i aplicacions existents que poguessin servir per a aquesta comesa, i que fossin compatibles entre si, i oferir-lo a l’executiu valencià.

Del desenvolupament d’aquesta mena de ‘talp’ (topo) en el sistema informàtic de tota l’Administració es va encarregar la Universitat Politècnica de València.A través d’algoritmes han anat introduint “preguntes” al sistema per saber si en algun departament de la Generalitat s’estan realitzant contractes irregulars o si hi ha despeses recurrents en conselleries que fan saltar les alarmes del programa en diverses fases.De moment, els desenvolupadors del programa ja han bolcat dades reals que es corresponen a exercicis ja tancats sobre caixa fixa, facturació, expedients de contractació i subvencions que ofereix l’administració a empreses privades.La intenció, però, és poder treballar sobre expedients vius, és a dir, en temps real “per prevenir i no curar”, raonen fonts de la Conselleria de Transparència.

En el primer dels casos, caixa fixa, Satan analitza dades relatives a tot tipus de productes o serveis adquirits, quins han estat els proveïdors o el cost.Si aquests superen la quantitat límit de 12.000 euros o la factura que ha passat l’alt càrrec no es correspon amb les despeses previstes en la normativa de caixa fixa -….-  sonen les alarmes i es fa un seguiment del cas.L’objectiu?Evitar malbarataments a costa dels fons públics.Ara bé, sens dubte el seguiment que realitza el programa sobre els expedients de contractació és un dels apartats més exhaustiu.S’hi poden consultar totes les fases del procés de licitació, adjudicació i execució de cada contracte de cada àrea de govern.Però a més, alerta si hi ha un possible fraccionament de contractes per evitar el concurs.

En aquesta secció, el gestor ofereix una taula en la qual es poden ordenar les alertes pel seu grau -alta, mitjana o baixa-, i en diferents camps es classifiquen les següents dades: any, conselleria i departament específic que contracta, import total dels contractes, quantitat de contractes realitzats, NIF de l’adjudicatari, import de licitació i adjudicació.A tall d’exemple, el programa detecta que el 2013 el departament de bugaderia de la Conselleria de Sanitat va realitzar 17 contractes menors a una mateixa empresa.És aquí quan Satan determina que l’alerta és alta perquè en un mateix any, una mateixa empresa, amb un mateix òrgan de contractació, des d’un mateix departament i per al mateix servei s’ha atorgat a la mateixa empresa 17 contractes.”Tu saps que necessitaràs servei de bugaderia tot l’any, i pots treure un, dos o fins i tot tres contractes menors mentre prepares el concurs. Però tal quantitat de contractes és un exemple que tu no has sabut gestionar bé. La intenció ara és que això no arribi a produir-se i la Intervenció t’adverteixi quan salti l’alerta que vas a contractar per segona vegada el mateix servei amb la mateixa empresa “, indiquen des de Transparència.

El programa, a més, també pretén evitar que des de l’administració es donin diversos contractes a “empreses amigues”. Així, en un altre apartat del sistema es pot comprovar si les empreses que han estat adjudicatàries de contractes menors tenen alguna relació entre si. “Tu pots donar contractes a diverses empreses però després resulta que aquestes empreses pertanyen a un mateix grup empresarial, amb la qual cosa salta l’alarma si la quantitat de contractes és important i si tots s’han concedit, en definitiva, a un mateix proveïdor”, assenyalen fonts de la Conselleria d’Alcaraz. Com tots aquests supòsits, el programa analitza terabytes d’informació que posen la pista sobre possibles conflictes d’interessos, si hi ha pròrrogues irregulars de contractes, modificacions de les especificacions de contractes després d’adjudicar-lo si s’han demanat almenys tres pressupostos com obliga la Llei de Contractes del Sector Públic. Tota una eina amb la qual la Intervenció de la Generalitat haurà de realitzar informes anuals de les alertes sobre els quals ha posat la pista Satan per evitar possibles casos de corrupció. “

Molt bé, com ja ho havia advertit, no comprenc molt aquesta literatura informàtica, però accepte que funcionarà el projecte. Ara bé, crec que en aquest cas, Satan actuarà contràriament a la seua funció específica d’àngel maligne i farà més d’àngel benèfic, preventiu i dissuasori, que en realitat és el paper de l’àngel de la guarda. Entenc que es tracta dels contractes de l’administració i les corresponents subdivisions perquè no sobrepassen els 12.000 euros, i es puguen adjudicar sense concurs, directament a amics… Perquè, si es subdivideixen en contractes menors no saltarà l’alarma: doncs es faran de menors quanties. De tota manera, si serveix de res, per poc que siga, gràcies. I ho dic perquè la picaresca dels nostres polítics i funcionaris deshonestos és inaudita, així com la seua falta d’ètica i la seua insaciable necessitat d’ingressos…

Veiem un altre diari:

“LEVANTE-EMV 17/10. Editorial

Les Corts han aprovat aquest matí la llei d’Inspecció general de serveis i del sistema d’alertes primerenques per prevenir males pràctiques en l’Administració de la Generalitat i el seu sector públic.El sistema es denomina Satan i busca detectar irregularitats i males pràctiques administratives i reforçar la inspecció.La nova norma, aprovada amb els vots de tots els grups menys el PP, que s’ha abstingut, considera males pràctiques aquelles actuacions de l’Administració que puguin propiciar l’incompliment dels principis de legalitat, objectivitat, imparcialitat, eficàcia i eficiència.

Com a novetats, la llei dota el personal inspector de la condició d’autoritat pública, i inclou l’obligació de tots els òrgans administratius i del personal de la Generalitat i el seu sector públic instrumental de col·laborar amb la inspecció, les atribucions es reforcen.El sistema informàtic d’alertes ràpides (Satanàs) busca identificar els processos administratius que poden ser susceptibles de presentar risc d’irregularitats o males pràctiques, i es considera un instrument bàsic de caràcter preventiu destinat a reduir els riscos d’irregularitats o males pràctiques.A aquest objectiu es destinaran també l’elaboració d’un mapa d’avaluació de riscos, els plans individuals d’autoavaluació, i la publicació d’un codi de bones pràctiques per a la prevenció i detecció d’irregularitats.

La llei regula en un article la protecció de les persones alertadores o denunciants d’irregularitats o males pràctiques, a les qui s’aplicarà el règim de protecció fixat en la llei de l’Agència Antifrau, i assenyala que s’establirà un “canal segur” per denunciar , que garantirà la confidencialitat de qui el faci servir….”

Apa, doncs, ja està, ja tenim la corrupció en el punt de mira d’una arma poderosa i informàtica i a Satanàs, l’àngel caigut, d’encarregat. M’ha resultat curiós que tots els grups polítics hagen aprovat el sistema, llevat dels populars, que s’han abstingut i dels ciutadans que no entenc què han dit. Crec però que confiant-se a Satanàs han menystingut l’Àngel de la Guarda que, fins ara, s’encarregava del nostre bon comportament, malgrat que amb poc d’èxit. Ja veurem si no hi ha conflictes entre ambdós personatges, de zels sobre tot.

Jo però, que sóc confiat de natural i no dubte dels avanços del món, en aquest tema sóc escèptic de moment i si sols va de controlar contractes, encara més, perquè on la corrupció és produeix no és a la llum pública i en documents públics, sinó sota mà i quan ningú no ho veu. Qui controla i controlarà els sobres de diners en negre, que reben els polítics pel darrere, d’amagatotis? La gent diu que els polítics fan l’egipci, recordant les pintures planes de les tombes d’Egipte, quan un senyor para la mà, a la vista de tothom, però oferint l’altra mà pel darrere i a l’altura del cul. Al meu poble hi ha un polític que els seus mateixos correligionaris han batejat de Sinué, perquè practicava el sistema, quan jo era alcalde. Com es farà per a controlar que no passe res d’això? Satan tindrà la manera?

I encara hi ha més casos de corrupció a les fosques, com la recepció de béns a nom d’un altri (pisos, apartaments, vehicles…), que poden ser familiars o testaferros. Ranxo a banda són els casos que hi ha l’amic o l’amiga, ja s’entén… I els viatges, els hotels, els dinarots, anar de putes o de caça i sempre de gorra? Hi ha algun programa informàtic, preparat per a controlar-ho, o serà el mateix Satan d’ara, quan es perfeccione més?

Malgrat aquests grans dubtes que tinc o preguntes que faig, no vull en absolut fer de derrotista i done el meu vot al conseller i a la conselleria de la transparència i al govern de la Generalitat. El que vull és advertir que no pequem d’ingenus, que no comencem a tirar coets. La corrupció va en el ADN de molta gent i ja hem vist que és com una malaltia que s’encomana molt fàcilment, com és el cas del PP. Si aconseguim controlar la malaltia i evitar que passe a epidèmia  o pandèmia, ja haurem fet molt. Els desitge molta sort, doncs, als encarregats i, encara que em coste de dir-ho i em sorprenga, al mateix Satan. I que siga el que Déu vulga.

A Cotino li va la marxa

Dilluns, 22 d'octubre de 2018 Diari La Veu

 

A Cotino li va la bona vida
perquè és un home de sort,
és de l’Opus, té el cor fort,
i es confessa cada dia
ay padre, ave maria,
he pecado. Doncs, te absolvo,
y m’ayudas a fer missa.
Cotino no es fa de pregar
i diligent s’hi posa i frisa.

Com tot no ha de ser resar,
viure bé i fornicar,
els protegits del Senyor,
i si són de l’Opus millor
també es poden dedicar
a coses de corrupció,
a fer diners i a medrar.
Després s’han de confesar,
els donen l’absolució
i a continuar.
La cosa és si els enxampen
amb un negoci gens clar,
com és el cas de Cotino
amb tot el seu fangar.
Perquè la gent del Casino
beato i episcopal
és que no té atura
i la cara molt redura!

I com Cotino és un vibre
sense ninguna moral,
ha presentat un llibre
sobre l’Ètica i la policia
i això és un pecat mortal
com ho fou la simonia
de la visita papal.
Què en sabrà d’aixó Cotino
si l’ètica ni la coneix?
Que pregunten als del Metro
que sí que saben com menteix!

LA VUITADA DE LA QUIMERA HISPÀNICA

LA VUITADA DE LA QUIMERA HISPÀNICA 

Article publicat a Levante-EMV el dia 19 d'octubre de 2018

 De la mateixa manera que tots els sants tenen vuitada, avui, dia 19, és la del 12 d’octubre passat, i vull contribuir a l’efemèride. Cada any els mestretites i els ideòlegs de la hispanitat, continuen marejant les criatures i en general la societat, recordant allò que en l’imperi mai no s’hi posava el Sol i la gesta dels conquistadores, i obviant que tot era l’afany de diners i poder de la corona de Castella. Exactament és el que feien totes les potències colonials, és cert, però algunes ja han rectificat, mentre que Espanya no vol acceptar el genocidi a què es dedicaren, amb l’eliminació de milions d’indígenes i de llurs cultures, la seua submissió a la força, i al pillatge sistemàtic i el lucre del comerç d’esclaus.

Les repúbliques descolonitzades tenen mals records de tot el que els passà i per això, el 12 d’octubre, no celebrem cap festa, o celebren el Dia de la Resistència Indígena, o el de la Descolonització... I perquè ningú oblide el que els passà, hi ha els himnes nacionals. Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento. Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió... Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror. Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. Bolívia: Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición. Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!... dijo, y el cetro rompió. Evidentment, les cadenes i el ceptre són la corona espanyola; la servil condició que es tragueren de sobre, era ésser súbdits d'Espanya.

Podem repassar també els llibres d’història escolars, perquè és el que la major part de la població recorda tota sa vida. Per exemple, el papa, en un viatge que féu en 2015 a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la Independència, va dir-los que la seua victoriosa sublevació “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Va dir el que li havien ensenyat a l’escola. Ací, però, mantenen que els hi aportaren la llengua i la religió, quan aquells pobles tenien llurs llengües i déus. També diuen que aquelles repúbliques volen Espanya com la madre patria.  

El ministre d’exteriors podria replantejar-se la conveniència o no, de mantenir l’absurda interpretació hispanista de la història, però no ho farà, com tampoc ho feren els seus predecessors, perquè es quedarien amb el cul a l’aire i els és més fàcil mantenir una quimera. Aquell enorme imperi el perderen per això. És el que els passarà amb el que els queda: Catalunya, Euskadi, Ceuta, Melilla...? El temps ja ho dirà.

Al PP tot era festa

Dilluns, 15 d'octubre de 2018

:

Això va dir Ricardo Costa,
quan els anava tan bé
i nedaven en l’abundància.
Ara, amb cara descomposta
i en la picota ell i el PP,
se’ls ha acabat l’arrogància.
Però, i com fet a posta,
la Bonig encara manté
valors de bel·ligerància
i a tota la militància,
com la campanya ja s’acosta,
ha ordenat fer un puré
de tot això del Botànic.
L’esforç ha de ser titànic
ha dit a la seua tropa
pujada dalt de la gropa
d’un cavallet de cartró:
si volem tornar a manar
hem de seguir el guió
i no hem de deixar passar
ni la menor ocasió:
millor és mentir que callar,
peguem-los un bon sacsó
i, com a regal,
al millor gànster
li regalarem un màster,
però al final.
A veure, doncs qui pot més,
que qui calla és que atorga:
si Bonig, bombó de porga,
o l’esquerra de progrés.

Rato rima amb el 'flato'

Dilluns, 8 d'octubre de 2018. Publicat a la Veu del País Valencià

© Viquipèdia

Rato rima amb el flato,
evidentment en castellà,
perquè si se rima en català
sols pot fer-ho amb moniato
o amb un mulato xato
o un vell amb un gaiato
i, si s'accepta, amb un pato.
Però ara anirem al gra,
a veure què passa amb Rato.

De l'individu en qüestió
i les seues malifetes,
teníem la informació,
que tenia ull per al diner,
però les mans molt poc netes,
i emprava molt males tretes
i era el cap d'estafadors
que han deixat nets i al carrer
molts milers d'estalviadors.

Tot eren bufes de pato.
I quan tot es destapà
es veié que tot era el flato
d'aquest milhomes que inflà
els comptes i que s'untà
dels bancs i d'altres negocis,
amb un grapat de consocis,
(algú més bé era un moniato,
però col·lega del Rato)

I amb quina cara més dura
malversaren el dineral,
que tenien en procura,
gastant diners sense cura,
en el seu propi profit,
tant de dia com de nit.
Com tots eren un crac,
tenien la sinecura
de les 'targetes black'.

Així, doncs, tothom espera
que cada lladregot d'estos,
tan roïns i deshonestos,
(si la justícia és vertadera),
porguen anys a la galera,
i servisquen d'escarment
per si algun polític tinguera,
un dia, un mal pensament
com Rato i aquesta gent.

I que no oblide ningú
dels qui manen al comú
del PP, que han de pagar
pel que ha fet tant de gàngster.
La història posarà cadascú
on li corresponga estar:
a l'Aznar, que es creu gurú,
i a Casado, el del màster,
i ningú es podrà escapar.
Tot és qüestió d'esperar.

Amagueu els patos que venen els músics

  03.10.2018 | LEVANTE-EMV

 

Amagueu els patos que venen els músics

Aquesta expressió s´utilitzava per a referir-se al fet que, quan en un poble llogaven una banda i repartien els músics a dormir per les cases que s´oferien o hostatjar-los, com duien bona gana i encara l´augmentaven tocant (processons, passacarrers, balls, bous, etc.), arramblaven amb tot el que trobaven, símbòlicament amb els patos (cal dir ànecs). A Alcoi, per a aplacar-los la gana, inventaren l´olleta de músic, una menja molt energètica i econòmica, a base de fesols, penques, les entranyes dels animals o corada, cansalada i botifarra. Ara aquesta expressió s´empra com una advertència de precaució, pel que està per passar.
S´anuncien tronades electorals molt especials, de tota mena i per tot arreu. Com els contendents no tenen cap victòria assegurada, ara tot són quinieles (cal dir travesses), i auguris, destacant l´oracle trastocat del Marhuenda, que vol que guanyen els seus (PP), amb el Casado del màster al front, i el llança-pinyols de García, de secretari. Respecte dels Ciutadans, com els ha amaïnat la febra, les televisions espanyolistes no s´aclareixen massa, sobre tot a partir de les sonores errades de Rivera (continue esperant que algú em diga si és de la família del famós falangista, o no, perquè una retirada si que la té). El problema d´aquests dos competidors és que el seu programa és l´anticatalanisme i la reacció i em dóna la impressió que se´ls acaba la veta, en la mida que la gent passa del tema: haver anunciat l´enfonsament i/o desaparició de Catalunya i no haver-ho aconseguit, ha comportat que el tema s´haja desinflat.

Per la seua banda, Sánchez ha tranquil·litzat els seus barons, encara que amb aquesta tropa mai no se sap, i també la banca i les grans fortunes; s´ha guanyat les confiances d´un Iglesias ara monàrquic; toreja com pot el temporal nacionalista (bascos i catalans se la saben llarga i van fent camí) i ha enamorat o ho sembla la senyora Merkel. Així les coses, ho té fàcil o difícil? Doncs, ha d´explicar unes quantes qüestions: per què protegeixen el comissionista Juan Carlos I; per què no tallen radicalment la venda d´armes a l´Aràbia Saudita, tot i cercant alternatives a la gent que es quedarà sense feina. Per què no apugen els impostos als rics i als milionaris, com prometeren que farien. Per què no denuncien el concordat amb el Vaticà i fan pagar a l´Església com tots... I per què no expliquen que coses com el preu de la llum és una herència del PP, concretament del pillastre de Soria.

Finalment, els qui millor ho tenen són els bascos i els catalans, que si no es fan la mà entre ells i s´aclareixen, els anirà bé, tensant la corda i afluixant, però endavant. Els valencians, com digué Federico Félix, no pintem una merda a Madrid, i a la pròxima serà. Resumint, a banda dels nacionalistes, Sànchez i Iglèsias han de millorar; Rivera i Casado, han de repetir i el veïnat en general, que amague els patos, que venen els músics (els polítics) a arramblar-ho tot.

Un Estat de “Villarejos” i pendejos

 

Amagueu els patos que venen els músics, era l’expressió que s’utilitzava per a referir-se al fet que, quan en un poble llogaven una banda i repartien els músics a dormir per les cases que els hostatjaven, com duien bona gana i encara l’augmentaven més tocant a destall en processons, passacarrers, balls de plaça, bous, etc., arramblaven amb tot el que trobaven, I per això, calia amagar-ho tot i simbòlicament s’al·ludia als patos (ànecs). Als pobles de la Mariola, per a aplacar-los la voracitat, inventaren l’olleta de músic, que és un plat molt energètic i econòmic, a base de fesols, penques, les entranyes dels animals o corada, cansalada i botifarra. Ara, aquesta expressió s’empra com una advertència perquè la gent tinga més precaució, davant les diverses amenaces dels polítics, dels inspectors d’hisenda, etc.

Per altra banda, com s’anuncien tronades electorals molt integrals (municipals, autonòmiques, generals, europees) i cap dels contendents no tenen la victòria assegurada, aniran a mata-degolla, uns contra els altres. De fet, la dreta (PP i C’s) ja s’ha posat a la feina, contra Pedro Sanchez i el PSOE, perquè contra Podem i contra els nacionalistes bascos i catalans ho han estat sempre i ho estaran. El Casado del màster regalado i el llança-pinyols Garcia, per una banda i per l’altra el tal Rivera, (de qui continue esperant que algú em diga si és de la família del falangista), no tenen altra feina a fer. El problema d’aquests dos, és que els seus programes són l’anticatalanisme, el franquisme, les posicions més reaccionàries contra el progrés i la justícia social, i res més.

Em dóna la impressió, però, que amb aquest bagatge no tenen massa a guanyar i que se’ls acaba la veta.  Haver anunciat l’enfonsament i/o desaparició de Catalunya i no haver-ho aconseguit, ha desinflat el tema. La defensa de la mòmia de Franco i de l’espantós mausoleu de la vergonya, no té cap justificació i la gent, especialment la més jove, passa de tot. Les seues posicions contra els jubilats, contra els avanços feministes, contra la immigració i els desvalguts, això els resta credibilitat davant del veïnat. I sobre tot, en el cas del PP, l’enorme corrupció i els tractes de favor a la banca. Tot plegat representa una enorme llosa sobre aquests dos partits, que en lloc de resignar-los els ha enervat enormement.

Només li faltava a la cort dels miracles que és l’Estat espanyol, l’aparició d’un comissari Villarejo, tot un pendejo sortit de la mateixa policia i recriat en les clavegueres del Gobierno. Quina vergonya de tio i quina vergonya d’Estat! El paio ha estat prestant grans serveis a l’administració central, espiant, gravant videos i converses, cercant documentació, en principi de l’enemic. Però ja posat, aquest pillard va decidir espiar també els que li pagaven i per això disposa de materials incriminatoris de les persones més importants: la família real, ministres, diputats i senadors, jutges, banquers, industrials…

Amb tota aquesta informació, obtinguda legal i il·legalment, i alguna des de prostíbuls dirigits per ell per a obtenir proves sexuals, Villarejo s’ha dedicat a l’extorsió i a fer diners, fins i tot des de la presó, perquè disposa d’una organització i de contactes importants. Així ha fet públics documents contra Juan Carlos, la ministra Delgado, el jutge Garzon, de jutges i fiscals en una reunió oficial a Colòmbia relacionant-se amb jovenetes menors d’edat… A Madrid tothom va de diarrea, perquè amenaça continuar delatant més gent i s’ha estès el pànic: tothom és sospitós.

Podríem dir que als espanyols encara els passa poc, perquè el menyspreable personatge que és el Villarejo, és una creació de l’Estat, un frankenstein que ara no saben controlar. Això ha passat al llarg de la història, com el Bin-Laden que entrenaren els nordamericans per a fer fora els russos d’Afganistan i que després es posà en la seua contra i els amargà la vida. Per tant, ara que porguen a Madrid, perquè el problema el tenen ells. Nosaltres ja fem prou suportant tanta màfia i corrupció. I els nostres diputats que vigilen els comptes, per si ens volen fer pagar entre tots, el xantatge a què estan sotmesos.

Així les coses, Pedro Sánchez, com ho té? Sembla que ha tranquil·litzat els seus barons, encara que amb aquesta tropa mai no se sap, i també la banca i les grans fortunes i que s’ha guanyat les confiances d’un Iglesias ara monàrquic, però té molt complicat aquietar el temporal nacionalista (bascos i catalans, els valencians no comptem). Els presidents Puigdemont i Torra ho han deixat molt clar: amb presos i exiliats, no hi haurà pressupostos. Això és tan lògic que Sanchez no s’ha de sorprendre, a més que estava advertit des del primer moment i, en lloc de cercar una solució, no se li ocorre altra cosa que responsabilitzar-nos, per veure’s obligat a convocar eleccions.

Aquestes eleccions les podran témer els constitucionalistes. Cadascú per una cosa distinta. Els socialistes i podemites, perquè les poden guanyar (malgrat la pugna larvada entre ambdós partits per tenir l’hegemonia), però necessitaran els vots nacionalistes. Els populars i els ciutadans, perquè no les podran guanyar, ni pactant entre ells. Per la part nacionalista he dit sempre que no tenim res a perdre i si molt a guanyar i ho explique d’una manera senzilla: si no tenim la independència, ni tenim una autonomia com la basca, ni els valencians els diners que ens corresponen, no tenim res. Què perdrem votant, si podem millorar els resultats, com diuen les enquestes?

Mentrestant, uns i altres han d’explicar per què protegeixen el comissionista Juan Carlos I;  per què no tallen radicalment la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i altres països agressors, tot i cercant alternatives a la gent que es quedarà sense feina  a les fàbriques; per què no apugen els impostos als rics i als milionaris, com digueren; per què no denuncien el concordat amb el Vaticà i fan pagar a l’església com tots… I per què no expliquen que coses com el preu de la llum és una herència del PP, concretament del pillastre Sória….

 Publicat a Saó l'1 de 10 de 2018

Tres pardals al vol

Dilluns, 1 d'octubre de 2018 

Diari LA VEU

La mala bava que tinc
m’inspira els meus versos,
que els escric de cinc en cinc
com avui faré amb aquestos,
que en total seran trenta-cinc.

Els inspirats per la a i la e
els dedicaré al PP,
als qui envie a fer la mà,
començant pel sicilià
Casado; m’explicaré.
El màster que “aprovà” _⁽¹⁾
que ni mostra ni mostrarà,
és prova de la mala fe
de qui vol ser president,
mentint tan covardament.

A l’aixopluc de la e i la i
diré d’un paio sospitós,
d’un energumen poc fi
i de posat ufanós
típic dels falangistes _⁽²⁾
de febrades espanyolistes
(si és del clan, això no ho sé
però la retirada la té).
Rivera és aquest voltor,
doctorand i no doctor.

I ha vingut a fer la mona
un fantasma de París
a convertir Barcelona
en l’autèntic paradís.
Els versos de la o i la u,
els dedique a aquest polític
tan polit i tan fru-fru
que sembla del paleolític,
messié Valls, que és francès
i menysprea el patuès. <sub>⁽³⁾


(1) El màster que li regalaren a la URJC
(2) Els Primo de Rivera
(3) Els francesos menyspreen el català i li diuen patuès</sub>

El cul d'una mona

Dilluns, 24 de setembre de 2018

© Viquipèdia

Qui ha vist el cul d’una mona
entendrà millor per què dic
que la cara que posava
l’Ansar l’altra nit,
mig ridícula, mig bufona,
el retratava i el delatava,
com un mentider i un cínic,
orgullós i miserable
i sobretot molt descarat.
El paio, que és un cas clínic,
diu que ell no fou culpable
de la tràgica guerra d’Iraq.
Ni que permeté corrupcions
les més gran de tot l’Estat.
Ni que el partit cobrava en B
i sota mà les comissions
els xoriços del PP!
Com tot això ho ha negat
aquest franquista descarat
m’ha recordat una mona
i exactament el seu cul.
L’Ansar és mala persona,
és un falsari i un brut.
No era, doncs, al Congrés
on l’havien d’haver dut,
per a fer-li no dir res:
Aznar és un cas perdut,
un feixista impenitent,
maleducat i insolent.

NO SABEN FER L'AEIOU

No saben ni l'aeiou

Dilluns, 17 de setembre de 2018

© Viquipèdia

Com no saben fer l’aeiou
molts polítics en general
i algú més que ningú,
seria just i oportú
que un Decret Reial
obligue els nomenats,
abans d’ocupar un escó,
a presentar els certificats
(comprovats i verificats):
des del certificat de Cagó,
de la ESO o l’EGB,
del batxillerat o l’FP,
la licenciatura o grau,
i sobretot I molt s’escau,
dels màsters i el doctorat,
especialment els obtinguts
en la Universitat URJC
on sense els controls deguts
i amb molta frivolité,
regalaren títols de màsters
a Casado, Montón, Cifuentes
i a unes altres clientes.
Casado no vol ensenyar
les seues pròpies vergonyes
i ataca, per despistar,
dient barbaritats i conyes,
el doctorat del President.
I Rivera, el més incompetent,
que no arriba ni a doctorand
i que és de tots el més nefand,
s’atreveix a intervenir
dient el que no hauria de dir.
Que presenten tots els polítics,
els títols i els certificats
ben comprovats i verificats,
i així sabrem si hi ha algú
que no sap fer ni l’aeiou
i si els de Casado i Rivera
són certs o una quimera
o els tingueren de regal,
per ser cadascú qui era,
que, no senyor, no és igual.

El trio calavera

Dilluns, 10 de setembre de 2018  Diari La Veu del País Valencià

La destronà, per Jopi

© PXHERE

Quina vergonya, el Casado,
el del màster regalado
i quina vergonya el Garcia,
el llança-pinyols d'olives,
i quina mena de dolor
només veig la Montserrat.
Són un trio, al remat,
repel·lent i unicolor,
un trio de calaveres
que, orgulloses i altives,
mostren la patologia
de qui somnia el Dorado
i no té ni on caure mort.

Ells esperen tindre sort,
més que tingué don Mariano.
Que quan s'estimbe l'esquerra,
tothom votarà per Casado
i ells arribaran a bon port.
Ho han consultat a l'oracle
(que si no l'encerta, l'erra),
que és un paio molt fatxenda
conegut per en Marhuenda
que anuncia l'espectacle.
Ell mateix serà ministre
i també la Montserrat
i a veure qui t'ha pegat
o qui dels dos és més sinistre
i que en un no res acabaran
amb Catalunya sencera
(no saben el que els espera),
que els qui volen asil no el tindran,
que a Franco el tornaran al clot
on estava sebollit
i que tornarà el garrot...,
i tot tornarà a fer-se nit.

Escàndols que no acaben mai

Publicat a SAÓ el dia 3 de setembre de 2018

Encara que el Papa té motius sobrats per a desesperar-se pels escàndols que ha protagonitzat el clero en el tema del sexe, convé que aguante tot el que siga menester i que intente posar ordre, entre tants monsenyors, capellans i vicaris de bragueta solta. Jo, si he de dir la veritat, com no sóc creient, sé que no pot comptar amb cap ajut celestial, però també crec que ho suportarà i que potser reeixirà en l’intent, perquè és valent i home de conviccions i podrà arrossegar la creu dels escàndols. Pel que es veu, Satanàs (com ja no hi ha infern, no sabem si existeix, però diguem que sí, per avançar), ha d’estar instal·lat en el prepuci dels reverends més que en cap altre lloc, com en els de la Manada, en el de Trump, etc. i per això la cosa és tan resistent entre aquesta gent, com ho era la sífilis abans del descobriment de la penicil·lina. Jo sé que al Papa no li farà falta que jo li diga res, però li recorde la famosa sentència romana: persevera, per severa, per se vera, que vol dir que persevere, a través de las dificultats, per grans que siguen. 

La pregunta que cal fer-se és: per què van tan empalmats el clero, tant l’alt com el baix? Pense que el celibat i la repressió sexual, a què l’església sotmet els seus reverends, sols produeix desvariejaments i perversions i en conseqüència les agressions sexuals, que són especialment greus si les fan patir a les criatures. Això ho saben molt bé a l’Argentina, on disposen de psicoanalistes de tant de prestigi, com el Papa sap. Però, posats a la feina, encara que està bé i és just demanar perdó a les persones violentades, com fa el Papa, i deixar que actue la justícia i que es castigue els agressors, amb això no se soluciona el problema de fons ni definitivament, ni a mitges. Crec que al Vaticà s’han de plantejar seriosament algun remei i jo crec que si els homes consagrats a Déu isqueren cada dia de casa sexualment “satisfets” (ben follats, vaja) deixarien d’empaitar ningú, especialment els menors d’edat, tant en els col·legis i seminaris, com en les sagristies i cases abadia. I haurien de fer ús del sexe per obligació i , si cal, amb reiteració. Ja deia sant Pau que el matrimoni és el remei de la concupiscència i, per tant, si un clergue empalmat i amb tantes temptacions a l’abast, és un enorme i irrefrenable perill, que la posen a remull en casa i ben beneïda per Déu. O com a mínim que els dejen festear, com li digué un tio meu al bisbe de Terol, durant la visita pastoral i parlant del celibat. Aquell bisbe, que em recorda molt a l’actual Papa, obrí uns ulls com melons. El mossén, mon tio, sí que sabria el que deia. 

M’hi he posat en aquest tema, i no és la primera vegada, perquè no paren de sortir nous casos de pederàstia. Com no se’n diu res de com posar-hi remei, i els capellans calents i violadors continuen tenint molta marxa, és just que tampoc deixem d’insistir els qui protestem. I, alerta que en aquest Estat espanyol passa alguna cosa rara, perquè se’n parla poc, en proporció a la quantitat de clergues, a la intensitat de la seua activitat i a les oportunitats que tenen. Se’n parla de casos a Austràlia, USA, Canadà, Xile, França, Irlanda… Com és que ací no hi ha denúncies, tenint tantes criatures a mà com tenen els il·lustres servidors del Senyor? Ací no passa res? Un càlcul de probabilitats és segur que dóna unes xifres més elevades que enlloc, però ací tothom prefereix callar i en els pocs casos que han eixit a la llum, s’ha optat pel silenci, de les víctimes i de llurs famílies. Perquè els dona vergonya o por que se sàpiga la veritat? 

També he comentat, ací o en altre mitjà, el despropòsit que l’Església s’haja immatriculat al seu nom, “legalment” gràcies a Franco i a Aznar, però de manera absolutament immoral, enormes quantitats de finques, edificis, camps, solars… Han procedit com han volgut, apropiant-se’n del que no era d’ells i per decisió dels respectius bisbes, la qual cosa és un robatori a gran escala, que el Vaticà no pot permetre, si vol mantenir un mínim de crèdit moral. Ara té una bona oportunitat el Papa Francesc de demostrar que va de bo i de veres, perquè el govern s’ha compromès a fer la relació d’aquestes propietats “robades” als propietaris i a l’erari públic, que a més a més estan exemptes de tributar (IBI, ICIO, transmissions, i tots els aranzels) i el manteniment de les quals va a càrrec dels ciutadans, mentre que els diners que recapten per les visites a catedrals, museus, lloguers, serveis… se’ls embutxaquen. És lògic que la “legislació” a què es varen acollir en el seu moment, siga considerada nul·la, amb caràcter retroactiu. La pregunta és: l’Església reconeixerà el delicte que han comès i restituirà els béns, o no? Quin escàndol i quin desprestigi si el Vaticà s’inhibeix, senyor Papa! 

I ja que he citat Franco, crec que Francesc podria col·laborar en el conflicte amb els benedictins que guarden les despulles del dictador, ex-sacralitzant la trista basílica on està injustament soterrat. Si han de convertir allò en un museu dels horrors de la guerra civil, cap altar hauria de tindre-hi cabuda, o seria una profanació. I encara més. Si com ha dit el bisbe de Madrid, a Franco l’han de soterrar en terra sagrada perquè era un batejat, la majoria dels soterrats a les fosses o abandonats a les cunetes, també havien estat batejats, i sobre això l’església no ha dit res o, a tot estirar, que deixen els morts en pau… per a no reobrir ferides (Rouco Varela).

Un altre escàndol mundial és el que estan patint els rohinyàs a Myanmar i Bangladesh, on hi ha més d’un milió de persones perseguides, fugitives, moltes eliminades i abandonades a la seua sort. El Papa els visità en el seu viatge a aquelles terres i s’hi va comprometre a ajudar-los. Ho tinc ben present perquè els d’ACNUR m’han demanat augmentar la quota per a contribuir en la seua ajuda. He acceptat, però m’he preguntat: i què fa el Vaticà, l’ONU, ni ningú, per aquella pobra gent, que estan patint una neteja ètnica atroç i morint de fam, llevat de una condemna política i/o moral? Allò és un enorme escàndol a nivell mundial, que ens afecta a tots i els rohinyans es moren. La gent més ingènua va creure i es va emocionar amb la pel·lícula Les Sandàlies del Pescador, que tot just el proper desembre farà 50 anys que s’estrenà; evidentment era un conte, però bonic, que no té res a veure amb la realitat: el Vaticà no solta el mos… ni per l’amor de Déu.

Finalment per avui, diré alguna cosa del conflicte del Iemen, on hi ha una guerra que, com en totes, la pateix més que ningú la població civil, que és de religió musulmana, com la potència agressora, que és Aràbia Saudí, que ataca la població civil amb les armes que els vingué a vendre el famós Juan Carlos I, el Comissionista. En aquest cas està bé que el Papa rese i pressione els governs implicats, que a més dels saudites, és l’Iran dels aiatol·lans. Saudites i iranians es disputen l’hegemonia d’aquella part del món, sobre tot pel petroli i encara que és Al·lah el Déu més implicat, el món tampoc no pot permetre el que hi està passant, o seria un escàndol imperdonable. El rei saudita, l’aiatol·là iraní i el rei comissionista, podrien quedar per a veure la mateixa pel·lícula, per si els entra vergonya pel que estan fent, acaben la guerra i ajuden els iemenites a refer-se’n.