ALEGRIES, CONTRARIETATS I CONSTITUCIÓ

09/12/2019
 SAÓ
El Repunt 12

ALEGRIES, CONTRARIETATS I CONSTITUCIÓ

De vegades, unes alegries compensen altres contrarietats, perquè totes les coses no són sempre com les voldríem, però poden tenir alguna compensació d’una altra manera i acabem consolant-nos com podem i diem que val més un pardal en la mà que una perdiu volant i així ens conformem i seguim tirant. És el que ens passa amb Espanya als qui som independentistes, que somiem que a ells els entre un poc de raó i accepten trobar solucions polítiques als problemes polítics. Sembla que a canvi que ens abstinguem els nacionalistes en la investidura de Sánchez, els socialistes seuran a parlar-ne. Ací tenim un cas d’alegria (obligar els socialistes) que compensa un poc l’actitud cafre que havien practicat a Madrid, fins ara.

Als socialistes, però, els falta comprendre que el cas de Catalunya i dels bascos s’ha de solucionar tirant a l’alça i no a la baixa: la península ibèrica en la seua totalitat. En formem part, a l’oest atlàntic la república de Portugal, que mira de reüll els espanyols i no se’n refia. A l’est mediterrani hi som els països catalans amb tres autonomies i les Valls d’Andorra. Al nord hi ha Euskadi i Navarra. I entremig vuit o nou autonomies, espanyoles fins a la medul·la. Tot plegat s’hauria de configurar com una república federal, integrada en la UE. Un somni que s’arrossega des del segle XIX i en el qual es trobaria la solució als problemes actuals i futurs.

La part més grossa d’aquesta hipotètica República Federal Ibèrica, la constituirien les autonomies borbòniques o dels guanyadors, front a les anti-borbòniques o dels vençuts, que som les autonomies actuals de l’est peninsular. Com l’enfrontament ve de la Guerra de Successió (segle XVIII) amb un Felip V qui decretà que “por el derecho de conquista”, els qui perdérem la guerra, passàvem a ésser súbdits de Castella, ens suprimien els Furs i la nostra llengua, etc. que nosaltres no hem acceptat mai, en realitat aquella fou una guerra que no ha acabat.

Amb aquell Felip V Borbó s’inaugurà la grotesca dinastia francesa (sexe, annexions i comissions) que perdurà fins que en 1931 Alfons XIII fugí a Roma, i es proclamà la República. Amb una dura i llarga guerra, Franco ens tornà a derrotar i reimposà els Borbons, que la Constitució de 1978 acceptà, sense consultar el poble si volia monarquia o república. En resum, des de la Guerra de Successió, començaren les nostres desgràcies modernes, que encara arrosseguem.

Com als espanyols no els entra en el cap altra cosa que una Espanya “una, grande y libre” i proclamen i fan jurar que hem de combregar amb les seues rodes de molí, tenim les enormes tensions que tenim amb l’Estat. Tenim una crisi política permanent. Per això no s’entèn el poc de trellat d’ells i l’enorme paciència, resignació i sentit comú dels vençuts.  Amb sentit comú i seny de part de tots, podria haver-hi una república federal, esponerosa i en pau, que inclouria voluntàriament tothom i amb la qual cosa es clouria el desencontre actual i la crisi permanent.

Entre tantes desgràcies i humiliacions que ens infringeixen els vencedors, malgrat tot, algunes vegades tenim alguna alegria: els anys de la república que restauràrem tantes coses lleis i llengua, democràticament; quan fem un referèndum “prohibido” pel poder central i el guanyem; quan el Barça derrota el Real Madrid; quan de tota Espanya ens ataquen, “a por ellos”, i resistim; quan els partits espanyolistes van desapareixent del País Basc i de Catalunya; quan ells fan el cafre i nosaltres bondat… Però ells tenen la força pública i l’exèrcit; tenen més diputats i senadors que nosaltres per a fer lleis al seu gust; tenen els jutges que tantes vegades imposen sentències antidemocràtiques, amb penes de mort incloses; en definitiva, que ho tenen tot i nosaltres res. Sols podem fer el que podem i la cosa no canviarà, per ara. Per això és tan important que juguen bé cada partida.

Ara mateix l’esquerra nacionalista gallega, basca i catalana no aniran a parlar amb el rei, cosa que em sembla molt bé i coherent; a més a més votaran a favor dels socialistes o s’abstindran, perquè Sanchez puga ésser investit com a Cap del govern. Em sembla molt bé que ho facen així i en el cas d’Esquerra Republicana encara millor perquè tenen la clau per solucionar el problema i els socialistes hauran d’acotar el cap. Una altra alegria, entremig de tantes contrarietats.

No tots els territoris sotmesos tenen presidents de la Generalitat afusellats (Companys), o en l’exili (Irla, Tarradellas i Puigdemont), ni governs sencers condemnats a més de 100 anys de presó. Ni totes les autonomies paguen a l’Estat més del que reben, com és el cas dels països vençuts (Catalunya, P. Valencià i les Illes). Per això, al llarg dels darrers tres-cents anys, hem desenrotllat estratègies de subsistència i hem de continuar-hi. Ens passa un poc com a la nació gitana, mira per on.

És per totes aquelles coses en les quals, malgrat que ho tenim tot en contra, podem reeixir-nos, que ens alegrem, perquè compensen les contrarietats que arrosseguem de tants anys i les dosis de resignació que hem anat destil·lant i deglutint. De tota manera, ells, que sempre guanyen més que nosaltres, encara criden més. Per exemple, les mòmies socialistes d’expresidents, ex-ministres, barons territorials i baronets, tota la nòmina fantasmal, de què tenen por? Del govern que es formarà amb el concurs dels independentistes, o temen por lo suyo, per les seues prebendes?

La Constitució. Tant que diuen, ells, de respectar-la i tant que la volen convertir en una mena de llibre sagrat laic, en realitat la respecten sols quan els convé. Per exemple, des de la primera Constitució de 1812, a la que actualment està en vigor, n’han hagut 9, o siga que surten a una mitjana d’una, cada 18 anys. La majoria duraren pocs anys i algunes foren derogades, modificades i recuperades diverses vegades, segons els interessos dels successius governs. La de 1931 o de la República, la derogà Franco immediatament que guanyà la guerra i durant la seua dictadura no hi hagué constitució sinó el Fuero de los Espanyoles, totalment antidemocràtic i feixista. L’actual es manté més de 40 anys. Evidentment, cap constitució pot considerar-se un text sagrat i inamovible, perquè totes necessiten actualitzacions, o noves redaccions, cosa que, de fet, ha passat amb l’actual que ha estat modificada al gust del govern.

Així les coses i fent un resum de la situació, per una banda hi ha la formació de govern, començant per la investidura de Sánchez. Sembla que es compliran els meus pronòstics i a més del pacte entre els socialistes i els podemites, les regions i nacions perifèriques votaran Sánchez o s’abstindran, permetent-hi la investidura. Com a conseqüència, hi haurà diàleg entre el govern central i els independentistes catalans i bascos, i siga quin siga el resultat, eixirem guanyant tots i més encara amb els presos al carrer i els exiliats retornant a casa, si Europa ens dóna la raó i declara Junqueras i Puigdemont parlamentaris europeus, des del dia que guanyaren les eleccions i que han de recuperar tots els seus drets. Fantàstic per a nosaltres i un zero per als espanyolistes i més encara per als jutges de procés!

No vull deixar de referir-me al patètic cardenal Canyissars. Havia redactat un tuit, que volia difondre urbi et orbe, però com no sé com fer-ho, em limitaré, a partir d’ara i cada setmana, a escriure un tuit, de 140 mots, perquè qui vulga se l’apropie i el difonga. No tinc cap problema a treballar de franc, si és per una bona causa; ho he fet sempre, com quan era el sicari d’ E.Climent i de retruc de J. Pujol, dels quals ja em separí a temps, tractant de netejar la meua culpa, demanant perdó als nacionalistes als qui vaig estafar per encomanda. Vull recordar-ho ara que sembla que reviscola el tema de les subvencions que ha cobrat i cobra aquesta gent de les institucions catalanes, valencianes i balears; possiblement també, de les espanyoles i de les vaticanes. Puc testimoniar que ningú els ha controlat mai el destí dels diners que reben.

Tuit del cardenal de la capa magna, al qual li valencianitzí el cognom, ara Canyissars, per la seua actitud contra el valencià: 

El cardenal Canyissars assegura que estem en estat d’emergència pel pacte PSOE-Podem i que Espanya necessita una “sanación urgente”. Alerta, alerta!, diu, perquè el pacte va molt més enllà del que sembla (llegiu l’Apocalipsi de sant Joan). I s’apunta a les tesis de Vox sobre el feminisme, la violència de gènere, la memòria històrica… No diu res dels immigrants, perquè ja ho féu. Digué que “no todos son trigo límpio”, i li contestí que tot el clero tampoc, pensant en els corruptors de xiquets i de consciències.

Adverteix que ve una gran crisi, però no diu que la crearà el capitalisme, ni adverteix que hi ha famílies senceres en l’atur, sense calefacció, ni poder menjar, ni tampoc diu res de la gent que viu al carrer… Ignora l’ordre papal, què l’església òbriga les portes als necessitats. Canyissar pensa com Vox.