La tita i el titot. Conte de nadal

Article publicat el 20/12/19 a Levante-emv 

LA TITA I EL TITOT. CONTE DE NADAL 

Qui diu el que vol, sent el que no vol. Aquesta és una elemental sentència, que molta gent hauria d’aprendre, per anar més amb compte quan parlen, sinó volen que ningú els replique amb el que no volen oir. Això els passa especialment a la gent pública, els polítics i comentaristes dels mitjans, que parlen tan alegrement. Abans de continuar vull fer una pregunta: per què un home públic és un polític i una dona pública, una puta? Els diccionaris han d’esmenar les definicions.

Hi ha polítics i polítiques, de llengua solta i donats a insultar, que com no mesuren ben bé el que diuen, escoltar-los ja és patir. Solen tenir una oratòria fluïda i confusa, agressiva i prepotent, i estan protegits pels partits que representen, perquè s’encarreguen de les feines més brutes, com insultar els enemics i llançar sospites a l’aire. Són molt útils als líders i molt aplaudits pels confrares. Finalment, quan ja no són útils als líders, desapareixen, més o manco sense deixar rastre. M’esforçaré en posar uns exemples de la darrera etapa del PP, encara que em costa recordar els noms: Floriano, Hernando, Cospedal, Cifuentes... No cal que en fem un resum de les barbaritats que digueren; requiescat in pace. L’esquerra no es queda curta, però no tinc ganes de posar-m’hi, ara que van a tornar a governar, però més o manco, igual.

Ara ha sortit una marquesa franco-hispano-argentina, que està deixant a l’alçada de les sabates els antecessors i els supera: Cayetana Àlvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte. No sols ha enutjat, amb les barbaritats que solta tot el món civilitzat i instruït; tota l’esquerra, especialment el regidor d’Ador; també els mateixos populars d’Euskadi i de Catalunya; i fins i tot diuen que a dintre del partit té més gent en contra que a favor.

Ella diu el que se li ocorre i sense pensar-s’ho massa, perquè possiblement no pensa massa. A don Pio Baroja li preguntaren si havia llegit el Pensamiento Navarro, que era un diari molt retro i fatxa i contestà que “pensamiento” i “navarro”, eren dues coses que que no encaixaven bé juntes. Una cosa pareguda es pot dir del pensament de la marquesa, que no pensa. Ella fa bla, bla, bla i avant, es queda tan fresca i descarada; o no és bla, bla, bla eñ que diu?

M’he estat fixant i crec que el que fa és glu, glu, glu, o siga, exactament com fan les tites, En realitat s’assembla a una tita. Possiblement se m’ha ocorregut perquè estem en els Nadals i és temps de posar els betlems i coure el titot. I com no vull ofendre ningú i menys una marquesa, faig memòria d’altres importants comparacions a animals que s’han fet en la política dels darrers anys. Primer fou Carrillo que li digué al ministre Perez Llorca que li semblava un ‘zorro plateado’, cosa que féu riure el Congrés, la premsa, la ciutadania i el mateix ministre, que era astut com una rabosa i tenia un cabell profundament blanc. Després fou el PSOE que en 1996 comparava el vicepresident Cascos amb un doberman, pel seu paregut a un gos de pressa, sempre atacant. N’hi ha més, que no recorde. O siga, que hi ha precedents animalístics i ningú s’ha ofès per això. Una tita és el que veig en aquesta ja famosa marquesa. Algú hauria de fer la prova i fer-li baixet quan passe prop: glu, glu, glu, a veure si s’enganxa i respon glu, glu, glu...

M’he decidit per muntar un betlem i posar-hi la tita, però per arrodonir l’escena em faltava un titot. En un corral on hi ha tites ha d’haver un titot. La imatge del titot unflat, de caminar ampul·lós i presumit, la tinc claríssima i sols em faltava trobar el polític adient. En un primer moment pensava amb Rivera, però com aquest ha fugit del corral, deixant-se la titeta Arrimadas tan soleta que fa pena, ell ja no pot ser. I plaf, de sobte apareix Josep Borrell a la tele (a Espanya li diuen Borrel i no s’enfada), tot inflat, ampul·lós i presumit i, com fan els titots, la caga, xaf. Oblidant-se del càrrec que li han donat a Europa, de ministre d’Afers Estrangers, i de la prudència amb què ha de moure’s, no se li ocorre altra cosa que criticar els jutges belgues, la justícia belga, perquè no han fet com la gestapo i han lliurat a Espanya el president Puigdemont. Quina cagada, i això que havia assegurat que no es ficaria amb la política interna d’ací, per respecte al nomenament que li havien fet.

La mare que va, m’he dit, amb els problemes que tenim pendents amb la justícia belga i ara aquest titot (glu, glu, glu) no se li ocorre altra cosa que emprenyar els belgues. En un poc temps, a més d’altres assumptes pendents i dels que aniran eixint, a Bèlgica han de decidir sobre Puigdemont, Comín i Puig; un mes després serà el torn del jutge Llanera, que ja han citat; no sé quin lio tenen també amb el mateix govern espanyol... i a Borell no se li ocorre altra cosa que la cagada que ha fet.

Total, que ja tinc la tita i el titot del betlem. La titeta Arrimadas soleta i arrupideta. Ho deixe així, perquè encara falten els borreguets i els pastorets, les gallinetes i el gall de la masovera, els ànecs del molí, els camells dels Mags, el bou i la burra del pessebre, el caganer... Polítics n’hi ha de sobra per a omplir, però ja no tinc temps; hauria d’haver començat abans. Per damunt damunt se m’ocorre que hauria posat Junqueras de sant Josep; el president baturro, de burro (per la rima); la Ponsatí, de Mare de Déu; fins i tot els de la CUP, de zelotes (independentistes radicals); Ximo Puig de rei Melcior, ara que porta perruca daurada... L’any que ve ja veurem, perquè de betlems sempre en tindrem.