EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

 

el Repunt 80

 

EL MES DE MARIA DE 1949

Publicat a SAÓ el 17 de maig de 2022

 

El títol d’aquest article és un subterfugi per a cridar l’atenció, encara que el que conte és cert. Els anys de la postguerra, els mestres ens ensinistraven a base de devocions morboses i commemoracions bèl·liques. A la meua escola i durant tot el mes de maig, que deien de Maria, ens feien dur un ramet de flors, cada dia,  per posar-les a l’altaret que paraven en l’aula, amb una estampa de la Mare de Déu. Era l’ofrena floral que cada dia tocava fer a un xiquet. Com el meu poble era bàsicament agrícola i totes les famílies tenien algun camp, els xiquets tenien resolta la contribució, menys jo, perquè a casa no teníem cap camp, cosa que solucionava amb la complicitat d’algun amiguet. Així va anar fins l’any mateix que vaig prendre la comunió, perquè amb el mareig de l’esdeveniment, havia oblidat que l’endemà era el meu torn. La vespra, quan anava a fer una comanda de la mare, a la replaceta del mercat em vaig trobar una esplèndida rosa en el pobre jardinet que mai tenia res plantat, però que aquell dia s’oferia tan generós i de sobte. Jo estava sol davant la flor i no m’ho pensí gens, saltí al jardinet i agafí la rosa, quan justetet passava el municipal, que m’enxampà. No em valgué de res dir que la rosa era per a la Mare de Déu i mon pare hagué de pagar una multa, que l’alcalde li repetia que era simbòlica, “perquè el xiquet no ho torne a fer; als xiquets cal reptar-los”.

 

Mai no me n’he oblidat i per això, al llarg de la meua vida, quan s’han sabut els robatoris milionaris d’alcaldes, ministres, diputats, banquers, capellans i reis, tant dels franquistes com de la democràcia, ingènuament i automàtica he recordat que jo també vaig furtar, ara fa 73 anys, una rosa per a la Mare de Déu i que em castigaren durament tractant-se d’un xiquet. Ho féu l’alcalde, ja ho he dit, el mestre, malgrat que jo era el seu predilecte i el rector, que no em deixà entrar al cine de la parròquia en tres diumenges i que em féu confessar el pecat per a prendre la comunió. Solament mon pare no em digué res, segurament per solidaritat amb mi. Supose que molts ciutadans poden haver fet alguna sisa, o qualssevol peccata minuta, que hauran d’haver confessat i pagat una multa si els han enxampat, per exemple en la declaració de renda, amb una paral·lela. Poca cosa, però, perquè la gent de a peu som així d’insignificants i ignorants i ho som tant que al mateix temps que ens podem sentir uns defraudadors, per estalviar-nos quatre duros, perdonem els prohoms i hidalgos, tan patriotes ells, que fins i tot els votem. O siga que ho he dit bé, mentre ells s’omplen la bossa (a la saca) amb comissions milionàries, rectificant plànols urbanístics en el seu profit, adjudicant-se propietats confiscades als rojos, o els bisbes que ho fan pel morro, o com la Collares, la dona de Franco, apropiant-se de les joies que li agradaven, mobles, estàtues romàniques, etc. El relat es pot completar amb tota la tirallonga dels plets del PP i del PSOE andalús...

 

Les autoritats d’aquest Estat de pandereta sempre ens han tractat de sospitosos i ens han posat la por al cos, que encara arrosseguem, i així és que ens autoinculpem  per les nostres innocents rateries, mentre que perdonem les seues malifetes, gairebé justificant-los. Sabem i trobem lògic que nosaltres no podem fer el que ells fan, perquè hem de complir la llei i les ordenances, pagar i callar. Ells ho tenen tot de la seua part i el mateix Franco era caudillo por la gracia de Dios. I els perdonem, com demostren els resultats electorals. Com és possible que hi haja gent treballadora que vota els partits hereus del franquisme, PP i Vox? Cap treballador, ni petit empresari, ni llaurador, ni jubilat, haurien d’oblidar que aquesta gent han estat i són uns “mangantes”, com els ha definit Pedro Sanchez i tenen la tràgica història que tenen.

 

Com sembla que s’intenta posar un poc d’ordre al desgavell, alguna gent d’aquesta ja van desfilant, a poc a poc, davant de la justícia, però la processó judicial encara està, com qui diu, eixint de la plaça, de tants polítics que hi ha encausats. Aquesta gentola es presenten a les eleccions, amb distintes cares però amb els mateixos collars i votar-los és masoquisme del dur. El poble pla, la plebs la gent més anodina, no tenim remei, perquè continuem votant-los, però de qui és la culpa? La gent que pensa, que llig i analitza, que està compromesa amb la renovació de l’estat, amb el capgirament de la situació, no n’encerta ni una i són (som) incapaços de fer fronts comuns i servir-nos d’orientació, amb programes realistes de les coses que ens preocupen al veïnat i no amb discussions bizantines sobre qui és millor que qui. Mirem el que està passant a Andalusia, on els nostres gloriosos podemites ara diuen que han fet tard a presentar la documentació electoral per anar junts tota l’esquerra, contra la dreta i l’extrema dreta. Jo crec qie s’ha fet a posta, per no anar-hi junts, que no vinguen amb romanços.

 

Acabe d’assabentar-me de com va la trampa del banc dolent (SAREB), dels pisos que tenien acumulats els bancs. L’enorme forat del salvament de la banca, que estem pagant entre tots, encara no ha acabat i ara s’han d’afegir els milions de la bossa immobiliària fallida. Mentrestant els bancs continuen guanyant milions, o siga que el que asseguraven aquells impresentables de Guindo, Montoro i Rajoy, que salvar els bancs no ens costaria res, fou una enorme mentida, la gran estafa. Si jo ja estava cabrejat quan comencí a escriure aquest article del mes de Maria, ara l’acabaré a punt de rebentar. Potser que aquest estat som un estat tan fallit com Líbia. Un espectacle ridícul davant d’Europa i del món, que se’n riuen de tots nosaltres.