EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

REPASSEM LA HISTÒRIA DELS BORBONS

Article publicat a SAÓ el 30 de maig de 2022

Ara que ja ha marxat el demèrit rei i que s’intenta un gran rentat d’imatge de la família i especialment de l’egregi evasor, és molt oportú comentar quatre coses d’aquesta gent, com m’han demanat que faça unes lectores i/o fans, que jo considere de la resistència. En realitat, els qui sabem d’història, i qualsevol ciutada té el dret, podem recordar el que estudiàvem, per exemple a escola, perquè segurament sense voler-ho ens deien coses, algunes no massa bones, altres increïbles i fins i tot de dolentes, malgrat que tractaven dels reis, que ho eren per la gràcia de Déu, ni més ni menys i quins collons. Com eren inviolables i divins, tots feien el que volien, perquè ningú no s’hi oposava, ni podia. En realitat tots els reis de totes les nacions feien el mateix, uns més que altres, i per això anaren i van desapareixent del mapa, afusellats, guillotinats, destronats, exiliats. Repassem un poc la història i especialment no com ens ho explicaven a escola.

Els Borbons no eren d’ací, sinó que procedien d’una comarca rural francesa i que, com tingueren la fortuna de cara, acabaren essent reis de França, i des d’enllà també d’Espanya, les Dues Sicílies, etc. El Borbó més important, pel que més ens afecta, fou Lluís XIV (1636-1715) conegut com el rei Sol, que imposà l’absolutisme i la centralització de totes les demarcacions feudals franceses al voltant de la seua cort, és a dir, de la seua voluntat. Com la seua política era integrar-se quantes més terres millor, per a fer més gran França, se n’apoderà de les comarques catalanes del Rosselló, Vallespir i Cerdanya (la Catalunya Nord) i del país basco-francès o Iparralde; declarà la guerra a Felip IV de Castella (1605-1665), que acabà amb la Pau dels Pirineus, la boda d’aquest rei amb la filla del francès, que rebé les terres que ja havia arrabassat com regal regal de noces. A continuació, començà l’afrancesament forçat d’aquelles terres catalanes i el procés de substitució de les institucions i la llengua.

Al tal Felip IV el succeí Carles II, dit l’Encantat o l’Impotent, que era un deficient d’alta cuna i que, per molt que ho intentaren amb resos i encanteris, no aconseguiren que tinguera descendència i per això, a la seua mort, l’ambiciós rei francès reclamà les terres de les corones castellanes i de les catalano-aragoneses, amb tot l’immens imperio, per al seu besnèt, Felip d’Anjou. Com també les reclamà l’emperador Leopold I, per al seu fill, Carles d’Àustria i com l’equilibri d’Europa es decantaria o a favor de França o de l’Imperi, es declarà la Guerra de Successió (1701-1714 ), entre ambdues potències i llurs aliats. Pels territoris peninsulars, els castellans es posaren de la part del borbó, mentre valencians, catalans, balears i aragonesos, ho fèiem de l’àustria. Si guanyava el francès, sabíem que ens farien el mateix que a la Catalunya Nord amb la centralització i castellanització; contràriament, si guanyàvem l’àustria i nosaltres, mantindríem els nostres furs i la nostra llengua. La mala fortuna féu que guanyara el pretendent francès i per tant els castellans (Batalla d’Almansa, 25 d’abril de 1707). I, com sempre hem dit que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, començà el nostre calvari, que encara dura.

Ens aplicaren tot de càstigs, d’empresonaments, exilis, incautacions, persecucions. Ens anul·laren els furs i ens reduïren i obligaren a les lleis i a la llengua castellanes. Els decrets contra nosaltres foren continus i no cessaran mai més, encara duren. Són un poc més de tres-cents anys de regnats borbònics (amb 10 reis), absolutament calamitosos per a tots, però especialment per a nosaltres. Podem fer un repàs dels problemes bèl·lics, econòmics i socials de tot tipus que patírem els súbditos d’aquesta família: la independència de les colònies de l’imperio amb les guerres corresponents; tres guerres civils, dites carlines; els fracassos de la I i la II Repúbliques; les dimissions de cinc caps d’estat; tres monarques foren exiliats o destronats i s’hi feren tres restauracions, a la força; patírem la Guerra Civil de Franco; dues dictadures… Quins desastres i quantes pèrdues!

Doncs a nosaltres encara ens ha anat pitjor, perquè després de la Batalla d’Almansa, els franco-castellans cremaren Xàtiva; el rei dicta la Pragmàtica sanció reduint-nos a les lleis de Castella: ens aplicaren els Decrets de Nova Planta pel dret de conquesta, perquè ells ens havien guanyat i ens arrasaren. Des d’aleshores publiquen ordres taxatives perquè sols s’empre el castellà en tots els documents; perquè l’església ho faça també tot en castellà; perquè els nostres regnes queden convertits en províncies espanyoles; perquè, amb obsessió  malaltissa i permanent, que encara els dura, l’ensenyament siga tota en castellà; que els comerciants porten la comptabilitat en castellà; que els notaris facen escriptures sempre en castellà; que sols s’editen llibres en castellà, inclosos els catecismes; prohibeixen que es faça teatre ni espectacles si no són en castellà; que per telèfon i per telègraf sols es puga emprar el castellà…

Els castellans trobaren una mina inesgotable amb els borbons i s’hi apuntaren, perquè la majoria dels càrrecs de les administracions els ocuparien ells, que eren de la confiança del rei; els qui no eren castellans, començaren a fer mèrits, castellanitzant-se i superant-se a reprimir-nos. A aquesta gent, el poble els deia i diu botiflers. L’església, botiflera també, participà majoritàriament en l’aquelarre. L’exèrcit foren els abanderats de la batalla permanent contra nosaltres. Lamentablement, fins i tot quan ha vingut la democràcia (?) molts partits progressistes i/o d’esquerres, també s’han posicionat a limitar-nos. Podem resumir dient que amb l’arribada d’aquesta família francesa, els castellans pogueren complir el seu vell somni de doblegar-nos, que els venia de molt lluny, dels Reis Catòlics i d’abans i que encara mantenen i per això s’hi posaren a la feina amb tanta rotunditat. Als borbons, els castellans els vingueren de perles.

Ens podem preguntar si hi va haver resistència, si els nostres majors s’hi oposaren, o si s’acovardiren. N’hi va haver de tot un poc. Li dic a Salomé, que és riolera i una decidida resistent, que si hem tingut una heroica resistència, però també una gran dosi de covards, devem saber qui és qui, cosa que farem en uns següents articles amb el permís de la direcció de SAÓ, que, per cert, forma part de la resistència i amb tots els honors.