ADRENALINA AL MÀXIM (O AÇÒ REBENTA)

ADRENALINA AL MÀXIM (O AÇÒ REBENTA)

Article publicat a elPunt/Avui el dia 9 de setembre de 2012

Com l'article de la setmana passada, 'Espanya està que rebenta', agradà a molts lectors, que han tingut l'amabilitat de fer-m'ho saber, em dispose a mantenir la metàfora, per si serveix de res. Ja advertia, però, que la part negativa és que la rebentada, si l'hi ha, l'acabem pagant els qui no tenim la culpa, encara que, per aquest mal que siga, crec que pagaria la pena el cataclisme i Déu ho faça!

Avui escriuré de l'adrenalina. Es tracta d'una hormona que segreguen les glàndules suprarenals, en situacions de gran estrès, que passen al sistema circulatori i preparen l'organisme per a reaccionar, augmentant la glucosa en la sang, la tensió arterial, el ritme cardíac i la freqüència de la respiració; com també es dilaten les pupil·les, cal no confondre l'augment d'adrenalina amb fumar-se un porro.

Doncs, en la situació en què ens trobem, cada dia tenim motius suficients perquè ens apuge l'adrenalina, cada vegada més, fins a límits molt perillosos. Sols cal mirar qualsevol noticiari controlat pel PP (o siga la televisió estatal, les autonòmiques valenciana o balear, o les reaccionàries com Intereconomia, etc.) i ja està: passes de la sorpresa a la indignació ipso facto, i immediatament t'apuja l'adrenalina. En conseqüència, per a cuidar la salut és recomanable no veure aquesta televisió.

Ara mateix, la visita d'inspecció que ha fet la nibelunga Merkel, que ha advertit a Rajoy i als empresaris que encara no n'han retallat prou, mentre els boniatos populars li prometien que seran bons xics, a mi me l'ha augmentada, l'adrenalina.

I totes les coses que fan aquesta gent, són indignants, com això que els més alts mandataris no volien rebaixar-se la paga de Nadal, que sí que han retallada als treballadors de l'administració, fins que s'ha corregut la veu i els ha entrat vergonya o por, o les dues coses i han hagut de rectificar. Un altre cas tan indignant són les maniobres per a camuflar el cas de Blasco i les rapinyes dels pressupostos d'ajudes al tercer món; a l'ex-conseller el mantenen en el càrrec, malgrat les promeses de Fabra de combatre la corrupció. Tota una poca vergonya.

La situació és tan descarada que la mateixa BBC ha vingut a filmar i prendre notes d'una “Ruta de la dilapidació” valenciana, que “resumeix i és una mostra de la situació econòmica espanyola”, diuen.

El programa començava per la visita al Col·legi 103 de la ciutat, format íntegrament per barracons, com una mostra dels més de 30.000 alumnes que ho fan així en tota l'autonomia, malgrat que la Unió Europea ja va concedir 800 milions d'euros per a acabar amb aquestes instal·lacions tan antipedagògiques. Després visitaren el Centre d'Investigació Príncep Felip i i s'assabentaren del cas de l'ERE als seus treballadors; l'Àgora; els ponts de Calatrava; s'assabentaren del frau de la visita del Papa; el circuït de Fòrmula 1; la Ciutat de les Arts i les Ciències... O siga que recorregueren i filmaren totes les mostres de la corrupció i del malbaratament de què som líders mundials. Lamentablement ja no tingueren temps de visitar la depuradora de Pinedo, que deixaren per a una segona visita.

Saber tot això, que som la mofa mundial, fa apujar l'adrenalina, o no? Jo crec que l'apuja tant que hem de parlar de prendre mesures terapèutiques immediates i urgents, perquè la salut se'ns ressentirà tant que no sabem com acabarem. Per exemple és important que ens fornim de valor i que comencem a fer-los totes les putades de què siguem capaços, per a descarregar l'adrenalina. No hem de fer cas dels nostres moralistes impenitents que ens aconsellen ser bons xicots i pagar els impostos, sinó que, tot al contrari, sabent el que sabem del comportament immoral dels qui tallen el bacallà, fem com ells: dediquem-nos tots a defraudar a Hisenda; comprem en negre (a Júlio Iglesias el tal Zaplana li pagà així i en un paradís fiscal); a qui li toque una rifa que s'emporte els diners a Andorra; desobeïm-los... i, com digué la filla de Fabra: que se jodan!

És evident que no farem res de tot açò, perquè el poble és honest; els deshonestos són ells. I això ells ho saben i per això abusen. Ells estan convençuts que són els bons, els elegits de Déu i la resta som la plebs, una mala cosa o dubtosa. A un predestinat no se li toca l'estatus, mentre que el pobre no en té, d'estatus. Precisament ells disposen d'una coartada divina: Crist va advertir que de pobres n'hi haurà sempre i ells s'ho creuen això; ells, els predestinats, pensen que han de viure bé a la terra, perquè aquesta vall de llàgrimes és com un preludi del que els espera al cel.

Descarregada aquesta part de l'adrenalina, vull recordar que em vaig comprometre a seguir parlant de les persones que, com jo, hem estat perjudicats en els nostres drets laborals, per part d'Eliseu Climent (PHEC: perjudicats del holding d'Eliseu Climent). La qüestió és que aquest soi-dissant patriote no tenia tota la plantilla en la Seguretat Social, estalviant-se les quotes, cosa que els treballadors, que créiem que hi treballàvem pel País, acceptàvem ingènuament. Anys després, quan ens ha arribat l'hora de la jubilació i al mateix temps hem sabut l'entrellat de la gestió de les subvencions milionàries que ha rebut Climent al llarg dels anys, és quan hem copsat l'abast del frau.

Una sèrie d'amics i d'amigues s'han posat en contacte amb mi i vaig a iniciar la relació d'afectats PHEC. Algú m'ha suggerit que incloga també els afectats ja difunts (Fuster, Ventura, Estellés, Ferrer Pastor, Carmelina Sànchez Cutillas, etc.) i així ho faré. La propera setmana, doncs, començarem amb dos PHEC, un encara viu i un ja difunt: Francesc Pérez Moragon i Joan Fuster, respectivament. Espere més contactes.