I DAMUNT, SE'N RIUEN

I DAMUNT, SE'N RIUEN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de setembre de 2012

Cada dia que passa els populars donen una volta més a la rosca: avui apugem l'IVA. Una altra volta de rosca: avui deixem els ajuntaments en pilotes. Una altra volta de rosca: avui toca a la sanitat, privatitzem-la. Altra volta de rosca: avui anem a pels mestres i les Universitats. Avui congelem els salaris. Avui ens passem per l'entrecuix els sindicats. I així, sense parar. Cada dia apareix la troika davant la premsa per a anunciar per on van a atacar: Montoro, posa cara de parotet rioler; Guindos, amb cara de cirera agra, que això és un guindo, no riu, però fa ganyotes intentant-ho; la ministra monyosa, que no riu mai i que ni té temps per anar a la perruqueria, diu que no tenen més remei que fer el que fan i que és el millor per a tots... És evident que quan parlen de “tots” es refereixen al poble pla i del curro; els magnats i gran xoriços, són ranxo a banda, i per tant no se'ls apuja l'IVA de gran luxe, no han de fer les declaracions de patrimoni, no se'ls persegueix per l'evasió de capitals, sinó que se'ls subvenciona, els negocis de l'església no paguen impostos, etc. O siga que açò és com una república bananera.

Com el poble no comprèn tantes penalitats que li han caigut a sobre, sobre tot perquè Rajoy els havia jurat que Zapatero era un burro (en això tenia raó) i que ell era el superman que ho solucionaria tot, el poble està cada dia més indignat, més crític, més rebel, més exaltat... El poble se sent estafat, especialment els que votaren Rajoy, ingènuament. Jo sent comentaris i em fan comentaris, de molta gent que reconeix que votà el PP i que ara estan penedits. ¿Com, si no haguera estat amb enganys, el PP hauria guanyat les eleccions per majoria absoluta? Perquè el PP prometé fer exactament el que ara no fa, o fa exactament el que jurà que no faria.

El PP ha superat tots els límits, i ho saben. Qui coneix exactament la magnitud de la comèdia que representaren i representen, la magnitud de les mentides en què sustenten les seus actuacions, qui ho sap millor que ningú, són ells mateix. Per això saben que, de la mateixa manera que perderen les eleccions andaluses i asturianes, ara poden perdre les eleccions basques i gallegues, i a continuació les catalanes i saben que tenen en l'aire Extremadura. O siga que un partit que ha tingut tant de poder acumulat, “guanyat” amb mentides, pot acabar naufragant. Malgrat el desconcert dels votants i la desconfiança en els polítics, si finalment la gent torna a les urnes i els populars perden les properes eleccions autonòmiques, si tenen una mica d'honradesa, el PP hauria de fer com Mas i convocar noves eleccions generals. A que no ho fan? No són demòcrates i no ho faran i voldran aguantar tot el que siga, confiant en l'ajuda celestial, ja que en creuen. De moment tenen l'apòstol Santiago, la Virgen del Pilar i l'Escrivà de Balaguer, o siga que poden anar fent novenes.

És clar que, des del nostre angle nacional, hi ha més problemes afegits, als que són generals de tot l'Estat i és que Espanya és com un mal somni, per a nosaltres i per als bascos. Espanya ens té collats, amb una Constitució que pot ser variable o hieràtica, cosa que és com un miracle. Quan els convé, la modifiquen, com han fet amb els drets laborals; quan no els convé, invoquen el seu caràcter hieràtic i intocable. O siga, que fan el que volen. Ara amenacen contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, perquè no és constitucional; és la mateixa resposta que li donaren a Ibarretxe amb el referèndum basc.

Així que, en aquesta situació, a banda que es poden fer altres coses, i ja diran els partits polítics el què, a mi se m'ocorre de moment, que mentre ells van fent brutedats i rient-se de nosaltres, nosaltres els devem replicar amb el menyspreu, amb molta ironia i amb la idea de Gandhi que, davant d'una llei injusta, la devem desobeir: “quan un home comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seua dignitat, ninguna tirania pot dominar-lo”. Curiosament em fa l'efecte que la nostra història ha estat així i que no hem estat molt obedients i que per això Espanya no ens ha dominat del tot. A fi de comptes, qui més riu és qui riu el darrer, i només per veure la cara que posaran Montoro, Guindos i la vicepresidenta monyosa, pagarà la pena aguantar fins el final