MUSTIELES (in memoriam)

MUSTIELES (in memoriam)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de setembre de 2012

Vull dedicar-li un emocionat record a una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conèixer, de qui he après tantes coses, i amb qui he gaudit d'amistat i confiança impagables. Crec que el que jo sent és compartit per gran part del veïnat, com es comprovà en l'acte del seu acomiadament definitiu, el diumenge passat. En efecte, Vicent Calvo Meseguer, o Mustieles, és d'aquelles persones que, al llarg de la seua vida, deixen impacte en la societat i que quan moren, són recordades durant molt de temps, i acaben formant part del panteó dels veïns més il·lustres.

Nascut junt a l'Albufera i havent-hi viscut 73 anys, Mustieles era un gran coneixedor d'aquest món tan singular i extraordinari, a tots els nivells, com és el del llac. Coneixia tot de la seua flora i de la fauna, del conreu de l'arròs, de l'agricultura de marjal, de la cuina albuferenca, etc. Era tan bon coneixedor d'aquest món (un savi que duia l'Albufera en la sang, li deia Laura Ballester a l'obituari del Levante) que sovint era consultat per “especialistes”, que no s'acabaven d'aclarir en algun tema, ni sabien per on tirar. Jo sóc testimoni d'algunes d'aquestes consultes i del respecte que els inspirava, encara que en algunes coses no aconseguí de convèncer-los, com en la crema de la vegetació de les motes i de les mates, que Mustieles defensava. La seua dialèctica era senzilla, perquè partia de la seua profunda experiència i l'aval de la dels avantpassats locals, però també era modesta, com ell, perquè sempre atenia explicacions, que valorava i acceptava, si el convencien: — Vostés saben més d'això, perquè han estudiat, deia, però ací sempre hem cremat i tot anava molt bé... Mustieles sentia un gran respecte pels investigadors i mai em malparlà dels biòlegs, en concret, quan tothom els criticava per les decisions proteccionistes que prenien.

Mustieles, que era un bon ecologista sense estudis, com ho són la major part dels llauradors, que se guien per la intuïció i pel respecte al medi en el qual viuen, es referia a la fauna d'una manera molt simpàtica: “els animalets”. A mi em donà proves de sobres de la seua profunda sensibilitat per la natura, que no estava renyida amb la seua afició a la cacera i a la pesca. Mustieles caçava o pescava tot allò que estava permès, per a menjar-s'ho i ho feia amb respecte i per això mateix, feia uns all-i-pebres inoblidables amb les anguiles, un arròs en perol amb coll-verd i fotja com ningú, o una torrada de llisses, o uns carrancs picantets, o caviar de pobre (ous de tenca), etcètera.

De fet el motor que governava, com ja feia la seua família des de sempre, i on cuinava tot allò, s'havia fet famosíssim: de cinc “tenedors”, deia. Per la taula de Mustieles han desfilat des de metges, a professors, polítics, banquers, industrials, tots els seus amics del poble... Mustieles gaudia de complir les encomandes que li feien. Un dels personatges que passà pel motor fou el periodista i crític culinari, Antoni Vergara, que li dedicà una plana i mitja de crítica memorable a la Cartellera del Levante.

Puc contar que vaig organitzar un all-i-pebre per a uns col·legues de la Universitat, que al seu torn invitaren un professor visitant, de Barcelona. Tothom quedà meravellat, sobre tot el català, que creia impossible que a mitja hora de València poguera haver un món tan extraordinari com aquell. Arribat a Barcelona es dedicà a contar-ho i hi posà tant d'entusiasme que molta gent estava intrigat. Al cap d'un any era jo l'invitat a Barcelona, i parlant de València, un contertulià contà les meravelles de menjar-se un all-i-pebre vora l'Albufera, preparat per un mateix dels veïns i que allò era increïble... El vaig interrompre molt satisfet: — És cert, vaig ser jo qui organitzà la festa de la qual parles; el poble era Silla i el motor el de Mustieles, que era el cuiner. La seua fama havia arribat tan lluny. Altre dia el vaig dur a la Universitat on ens preparà un all-i-pebre per a quaranta professors. L'entusiasme era total i se li demanà que diguera unes paraules: — I jo què haig de dir, davant de tants catedràtics? Un espontani li digué que l'únic catedràtic era ell, que sabia fer all-i-pebres...

Amb Vicent he tingut llargues converses; ell m'ensenyà a cuinar (era un ensenyant autèntic); col·laborà estretament amb mi, quan vaig ser regidor d'agricultura i després alcalde. Com a membre del Consell Agrari, elegit en la llista de l'Estellaor, es dedicà a tot el que fora necessari, però especialment quan va irrompre una nova plaga en els arrossars, la piriculària. Des d'aleshores, cada any se n'ha ocupat d'organitzar la campanya sanitària, apujant als helicòpters, distribuint i controlant l'operació... Crec que si tots els qui tenen coses a contar d'aquest bon home ens posaren a escriure-ho faríem una novel·la, perquè Mustieles era tot una referència.

Com totes les persones importants, era un home controvertit, però amb més amics que enemics, perquè si fem justícia i posem en el plat d'una balança les seues coses positives (col·laboració, animositat, altruisme, afany pel treball, amistat, honradesa...), superarien les de l'altre plat. A fi de comptes sols podem sentir simpatia per la seua imaginació desbordada, sobre tot a l'hora de parlar dels quilos d'arròs de les basses que ell treballava, o de l'èxit de la cacera en què havia participat, o de la grossària de les anguiles que pescava; res, fins i tot les exageracions eren pura picaresca rural, sense mala intenció. Perquè de males intencions jo no li n'he conegudes cap, sinó al contrari: Mustieles era bondadós, simpàtic i sabia guanyar-se la gent.

Ha mort sabent els bons resultats de la collita d'arròs d'enguany, que ha seguit al minut des de casa, informat puntualment pel seu fill. Crec que, fins i tot, ha decidit morir-se quan ho ha sabut tot, incloent-hi els quilos de les seues basses. Com a bon “ensenyant” que he dit que era, ha preparat molt bé el fill, Vicent, que estic convençut que continuarà la feina del pare, amb la mateixa professionalitat. La filla, Eli, no s'hi ha dedicat, sinó a l'art, cosa que no és d'estranyar, perquè, com li vaig dir un dia: — La filla t'ha eixit artista, però és que tu també ho eres: un artista, de l'Albufera! Ell n'estava orgullós, dels dos. Que descanse en pau.