diumenge, 5 d’octubre de 2014

ESPANYA TÉ ELS DIES COMPTATS

ESPANYA TÉ ELS DIES COMPTATS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 d'octubre de 2014

Per molt que s'emprenyen a Madrid, el xollo de què viuen des de fa tants anys se'ls acabarà. Cada dia més gent de les autonomies, especialment les perifèriques, com ja passava en les províncies romanes a finals de l'Imperi, comencen a pensar que ja n'hi ha prou de nodrir la metròpoli, d'enviar-los tota la recaptació, a canvi de res i de no tenir la sobirania. Així que ara mateix, com a la metròpoli han abusat tant que han cremat tot el crèdit, cada dia són més els qui ens rebel·lem contra Madrid, com antigament es féu contra Roma.

Ha estat Catalunya l'autonomia capdavantera de la rebel·lió, com era d'esperar, perquè, a més a més, ja tenen una llarga experiència. A continuació el País Basc s'ha apuntat a fer el mateix. Canàries, al neguit històric de les seues necessitats mal cobertes per la llunyania, ara estan a parir per tot el merder de les explotacions petrolieres que vol encolomar-los Madrid i volen organitzar un referèndum, que també els el vol prohibir el govern central.

I el País Valencià? El nostre cas és més especial. Ací la idea de reclamar la independència no ha calat profundament en tot el veïnat, encara que sempre hi ha hagut una minoria que no ens hem oblidat de la història. Ara, però, ja comença a manifestar-se un canvi notori, entre altres coses perquè hi ha la protesta dels empresaris, farts que les inversions de l'Estat les destinen a altres autonomies que no la nostra, i en general la rebel·lió augmenta en totes les capes de la societat pels maltractaments econòmics a què ens sotmet el govern central.

Tot açò, que la mar bull com la cassola al forn, els de l'Estat no ho veuen o no volen veure-ho. Ahir mateix la inefable senyora Cospedal deia que “Espanya és única i indivisible...” És el  que deia José Bono, i ara que me'n recorde el mateix Primo de Rivera i Francisco Franco. La reina de la fira d'Albacete s'ho hauria de fer mirar. Com la Constitució diu el mateix, estem en un atzucac, perquè és estrepitosament inacceptable tal com està redactada, entre altres coses, pel concepte d'Estat.

La pluralitat que reconeix en algun moment la Constitució, es refereix al folklore i sols a això. Les llengües, que són el més important, intenten de substituir-les pel castellà (Wert vol espanyolitzar totes les criatures; a les Balears intenten reduir l'ensenyament del català; a Catalunya una sola família pot doblegar un centre escolar perquè al seu fill l'ensinistren en castellà; les autonomies amb dues llengües, si les governa el PP, potencien i fan més ús del castellà...).

Arribats en el punt en què estem, mentre Catalunya tira endavant amb el referèndum, seguint una estratègia molt encertada, i com segurament farà el mateix Canàries, ja hi ha qui es planteja la necessitat de fer una nova Constitució. Hi ha qui parla de canviar el model centralista i crear un Estat Federal, i fins i tot hi ha qui reclama una República. Amb la mentalitat espanyolista que tenen “ells” no hi ha massa possibilitats de reeixir-se'n. Perquè ells viuen instal·lats, com diu la Cospedal, en “una única nació espanyola que és la que tenim en aquest moment i la que ens vam donar fa molts anys”, de la qual nosaltres quedem fora.

Precisament la seua “nació” es formà pels Decrets de Nova Planta, en 1715; fins aleshores no existia Espanya. I fou a costa d'aniquilar i/o reduir les altres nacions, perquè havien perdut la guerra contra l'exèrcit castellano-francès. Mira quin mèrit, tu. I com nosaltres perdérem la guerra, el borbó que la guanyà (Felip V i els borbons successius) decretà reduir-nos a tots a les lleis de Castella. I des d'aleshores, tots muts i a la gàbia.

Així que, ho tenim molt pelut, senyora Cospedal, vostès i nosaltres, perquè tenim una visió diferent. En realitat vostès ho tenen més fotut, perquè nosaltres no tenim res a perdre i vostès, sí. I sap què passa? Doncs que com ara ho tenim tan fotut, tot el que podem fer és guanyar alguna cosa, a costa de vostès. Oi que no ho entèn? En efecte, no ho entén. És que vostè és “española por los cuatro costados”, com José Bono, que és “español hasta las cachas”, i no entenen que ningú els puga dir: doncs, escolte, jo no sóc espanyol! És posen de tots els colors i a bramar. Això no pot ser, criden, però així és.

Doncs ja que hi ha aquesta sensació, aquests convenciments, que tenen cada dia més ciutadans de la perifèria de l'Estat, vostès han de començar a tenir-ho en compte. La Espanya de vostès té els dies comptats i hauran de fer-se a la idea que si volen sobreviure hauran d'acceptar unes altres regles de joc (una altra Constitució, per exemple) i resignar-se a perdre les prerrogatives de tirar mà de la perifèria i viure amb la cama en alt.

Un exemple de com avança la cosa fou el sorprenent comentari d'un amic, a qui no li coneixia cap interès per la política, quan algú va treure el tema del referèndum català. Estàvem sopant i algú digué que si els catalans no volen ser espanyols, que no els donen ni un euro, perquè demanar sí que saben. És quan el sorprenent amic que comente, digué que ell tampoc era espanyol i des de la Batalla d'Almansa. Ho entén senyora Cospedal? Un valencià tan normal ara ja està tan segur d'ell mateix que no se sent espanyol; vosté també està molt segura que sí que ho és. Què farem, doncs? Perquè, o ens unflem a hòsties o tractem de cercar una solució pacífica, pactada i democràtica, com han fet a Escòcia.