“Les dones són molt furones”
Per unes circumstàncies rocambolesques (i electoralistes), en la primavera de 2007 em vaig comprometre a fer una adaptació de l’auto sacramental de Joan Timoneda ‘El castell d’Emaús’. Aleshores jo era alcalde de Silla (Bloc) i vaig rebre l’encàrrec de l’artista teatral i funcionari municipal Benja Domènech, a qui unes pietoses dames li havien demanat organitzar un “teatret”, com el betlem que et duia a veure a València per Nadal, li deia sa mare (Amparo Zaragozà) que havia tingut la pensada. El rector, Fernando Gómez Ciscar, volia celebrar el centenari del robatori del copó del sagrari de la parròquia (1907), del qual sols aparegueren deixades en un tarongerar, les hòsties que contenia, que encara es conserven incorruptes en un reliquiari; hi tenia posada molta il·lusió, perquè n’era molt devot i sabia que seria el seu acomiadament del poble per l’edat. De fet, ja m’havia demanat l’ajuda municipal, cosa que no li podia oferir per la laïcitat del consistori, però sí que em vaig comprometre a ajudar-lo personalment d’alguna manera. Quan em proposaren escriure el “teatret” que volien representar, pensí que això podria ser l’ajuda que havia promès al senyor rector.
Tractant-se d’un tema eucarístic, vaig fer l’adaptació de l’obra de Timoneda, encara que la intenció també era manipular el text timonedí donant-hi cabuda a l’explicació de la profanació i robatori de Silla, resultant “Els deixebles d’Emaús i el triomf de l’Eucaristia”. També fiu altres dues manipulacions importants, la primera té a veure amb la llengua i l’altra amb la reivindicació feminista del paper de la dona en l’església. En el tema de la llengua ho tenia clar, ja que era i és el meu ofici i vaig decidir que tota l’obra seria en valencià, que sols parlaria en aragonès l’hostalera mentre que el pare i el fill ho farien en valencià, però que, de resultes del pas de Crist per l’hostal, l’aragonesa Marimendrales, canviaria de llengua i ell i el marit Gonçales, que sempre anaven estralejant-se, endolcirien miraculosament el caràcter, que ja no semblarien els mateixos.
En el tema de la reivindicació feminista, no feia gaire que havia llegit uns articles sobre el menysteniment de la dona en l’església i llurs reivindicacions per ocupar el lloc que els hi correspon. Jo, que no participe de cap congregació ni secta, estava d’acord amb la reclamació, els donava la raó i fins i tot trobava encantador imaginar rectores, bisbesses, cardenales i papesses. Per tant em posí de la seua part donant tot el protagonisme a les tres Maries (Magdalena, Salomé i Cleofàs) en detriment dels apòstols de Timoneda. La seua missió seria comunicar als apòstols que ja venien del sepulcre i que Crist havia ressuscitat; després, a un pastor que els interpel·laria, perquè no entenia res del que passava a Jerusalem, ni el que era l’eucaristia, li ho explicarien elles, talment com unes teòlogues i emprant inspirats recursos de catequistes avesades, mentre ells, els apòstols, restarien muts i eclipsats. Les dones, doncs, havien de ser les protagonistes de l’auto.
La trama era que dos deixebles (Lluc i Cleofàs) que fugien de Jerusalem, morts de por pel que havia passat al Gòlgota, havien trobat un pelegrí i l’havien invitat a sopar a l’hostal d’Emaús, sense saber qui era aquest, fins que els repartí el pa i el vi i el varen reconèixer. Em faltava saber tot allò de l’eucaristia, que naturalment era el tema clau i vaig decidir seguir fil per randa els versos de Timoneda i així m’evitava d’escriure res d’inconvenient. El rector, el clero de Silla i amics capellans de diverses procedències i categories, trobaren el text correcte i alguns ho manifestaren en diversos articles apareguts a la premsa. Un d’ells em digué que trobava que, amb aquells versos i amb la representació, jo havia fet més catequesi que ells en molts anys, cosa que m’espantà i li vaig haver de dir: escolta, que ja saps que jo no crec en res de tot açò. Sí, però Déu sí que sap el que fa, em digué més o manco, espantant-me encara més. Un altre amic, que a més de capellà és lingüista, se n’adonà tot de seguida de la “normalització lingüística” que havia practicat amb l’hostalera aragonesa que passà a parlar en valencià tot després de l’estada de Jesús. Com vosaltres no normalitzeu la llengua, he aprofitat l’ocasió i ho he fet jo, li vaig dir. Ell em confirmà que, malgrat la meua mala llet, ho havia fet amb gràcia i em felicità.
Sobre el tema tan discutit de les dones volguí curar-me en salut i vaig insistir al clero que jo havia trobat que als evangelis, que m’havia llegit a posta, les dones tenien molt de protagonisme, però que en el comandament de la institució, que es regularitzà posteriorment, sempre han estat marginades i al servei dels homes i ara mateix no superen el nivell de monges o superiores de convents. Per exemple, els deia que quan maten i soterren Jesús, els apòstols s’han esfumat, però les dones no i de bon matí del tercer dia es presenten en la tomba i descobreixen que Jesús ja no hi és, que havia ressuscitat, com havia promés. On estaven els homes?
El més venerable i cap del clero local, don Fernando Gòmez Císcar, que ja estava a punt de jubilar-se, m’ho explicà: El que passà és que com les dones són molt furones, isqueren corrents i hi arribaren primer que ningú. Quan li ho vaig contar a un bisbe o canonge, li entrà un atac de riure. Ja vaig advertir en el seu moment a les feministes que no havien de tenir en compte el despropòsit de don Fernando, a més que ja estava molt vell i a punt de delinquir.
De la direcció i escenificació s’encarregà Benja Domènech, que ho féu magníficament. Recorreguérem a tots els elements més sensibles, icònics i populars de Silla. L’església estava il·luminada profusament i els assistents varen poder observar, com mai, les pintures del sostre de Vicent López, els altars i les imatges. Els versos destinats a explicar el robatori, els recitaven rapsodes locals d’Amics de la Poesia (Paco Machancoses, Vicent Vedreño, Jaume Benedicto i Vicenta Benedicto). Els versos finals que descriuen la processó de fa 100 anys, “sota pal·li i amb unció, les Formes que s’han trobat, porten a dins d’un copó al Santíssim Reservat. Les campanes van al vol, l’alegria és evident. Des del carrer del Perol, dels Horts i de sant Vicent, de sant Carlàmpio i sant Roc, santa Teresa, el Barrassí, de la Rambleta i del Toll, del Filato, Forns i el Patí, tot el poble en un manoll, acudeixen amb fervor…” havien de coincidir amb l’entrada a l’església d’una processó autèntica, amb les portes obertes de bat a bat, i amb la custòdia de les hòsties incorruptes (el Tarongeret) que duia don Fernando, mentre les campanes anaven al vol i al carrer esclatava la traca de rigor. A pas lent i mentre l’orquestra, la banda i el cor de la Lírica interpretaven l’himne a les Sagrades Formes de Vicent Lluesa, don Fernando i el clero arribaren a l’altar major i s’hi diposità la custòdia; aleshores es va obrir la Carxofa i l’angelet (Blanca Escorihuela) cantà el famós motet ‘Glòria a Déu en les altures…’, que es canta cada any a la plaça el dia del Crist.
Al cap de tretze anys, encara recorde perfectament l’emoció de la gent, agenollada i plorant; jo tenia al meu costat el president de la Diputació i senyora, Fernando Giner, agenollat i amb els braços en creu, el qual, profundament commogut, va córrer amb totes les despeses, que és el que jo volia. Jo no sabia cap on mirar, ni què havia de fer i em mantenia dret, rígid i desconcertat, com encara avui quan hi pense. La representació es va repetir dos dies després i ni el primer ni el segon dia a l’església en cabia una agulla.
No acabaré sense deixar de referir-me a les eleccions municipals de dos mesos després, perquè tingueren molta relació. L’impacte de Compromís entre la gent de missa era evident i encara més perquè don Fernando es va convertir motu proprio en propagandista de la candidatura, encara que no sabíem com es traduiria en els resultats de la votació. El PP per la seua banda, es posà tan nerviós que feren intervenir la mateixa trama Gürtel en la campanya local (el Bigotes en persona hi vingué a organitzar-ho), omplint carrers i places de més cartells d’Isidro Prieto que veïns té Silla. La fe dels populars, però, no els va servir de res, perquè fracassaren. Compromís, malgrat la feinada que havíem tingut, encara que sense esperar cap ajuda celestial, tampoc tinguérem l’èxit que mereixíem i aquelles varen ser les meues darreres eleccions. Poc després retiraren don Fernando del càrrec i va morir al cap de pocs anys al seu poble. Els seus successors mai han mostrat gens d’interès a mantenir ni un record del tema, malgrat els béns materials amb què es beneficià l’església, la catequesi que varen tenir totalment de franc i que es va polir tot el sol, es netejaren tots els bronzes i altars, etc.
Evidentment, l’auto sacramental no es podria repetir mai més tal com s’estrenà, però es feren propostes per a aprofitar el text i l’impacte aconseguit, fent lectures anuals en l’església (proposta de Josep Vallès), que varen ser desoïdes pel clero successor, totalment insensibles i amb altres interessos… A mi, evidentment, em desplau, però no tinc cap responsabilitat, com tampoc la tenia quan acceptí l’encàrrec de fer el que vaig fer. Crec que vaig complir sobradament el meu compromís amb les persones que m’ho demanaren i amb don Fernando, que abans de morir encara escrivia que “l’alcalde que més ha fet per l’església i per mi, ha estat Pitarch, i això que ell no creu en Déu”. Per això sóc l’únic alcalde de Silla que mai ha anat a missa, ni a les processons, cada cosa com siga. Finalment, si algú vol llegir tot el text, li’l puc facilitar.
Fernando Gómez amb el Tarongeret. Foto d’Assad Kassab.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada