MALEIR ÉS SALUDABLE

Publicat a Levante-EMV el 17 d'octubre de 2020

 Llançar una maledicció no és fer res dolent, sinó complir amb la necessitat d’invocar l’ajut d’un déu o d’un dimoni, quan ens sentim incapaços de superar un infortuni o una opressió injusta, a mans d’algú que té més força que nosaltres i el poder de fer-nos malbé; maleint imaginem que compensem la nostra incapacitat. Qui no ha maleït mai la pujada d’impostos, sabent com sabem que els rics no paguen ni xapa? Qui no ha maleït mai la repressió franquista, les atrocitats nazis, la xenofòbia, homofòbia i el masclisme dels voxistes...? Amb les malediccions reclamem que caiguen al cap dels qui fan el mal, totes les malaurances i que se’ns faça una mena de justícia. A més de nosaltres mateix, les persones més indicades a maleir han estat les dones velles i pobres, les gitanes, els qui practiquen vudú i els maleïdors religiosos... Una alternativa a les malediccions són els renecs i les blasfèmies que proferim pels mateixos motius que les malediccions, encara que sense invocar ningú, senzillament ens caguem en la mare que ha parit qui siga que és molt dolent. En qualsevol cas descarreguem adrenalina i això ja és molt saludable.

Crec, doncs, que llançar una maledicció, o proferir un renec, o ambdues coses, sobre qui s’ho mereix, és com prendre’ns la justícia per la mà, sense embrutar-nos-hi personalment i mai no són delictes. Són solucions ineficaces i un poc «covardes», però comprensibles, com qui tira la pedra i amaga la mà. Entenc perfectament que mig món maleïsca Trump, o mig Madrid ho faça de l’Ayuso... També comprenc les malediccions i renecs contra alguns jutges; contra els partits de l’extrema dreta que reclamen la guerra santa; contra els polítics lladres; contra els franquistes camuflats de demòcrates; contra els qui abusen de les dones o dels xiquets... L’actitud més valenta i noble és, sense cap dubte, donar la cara: la lluita, la revolta, la desobediència, les manifestacions, articles d’opinió... Com no tots tenim el suficient valor per a seguir aquests camins, com a mínim devem recolzar-los. 

A Europa ens tenen fitxats i moltes de les coses que passen ací les consideren inacceptables: els béns de l’Església, el Procès de Catalunya, la no renovació del poder judicial, el merder del rei demèrit, la corrupció dels partits i la banca... A Europa saben que encara no tenim una justícia suficientment democràtica, o siga desfranquistitzada. La pretenciosa marca Espanya és una pífia.