LES MINETES EN TEMPS DE FRANCO
D’ací no res serà (era) la nit de les ànimes, i en totes les cases les dones grans encenien les “minetes” (metàtesi d’animetes) que eren un blens de cotó enganxats en un suro que, flotant en una tassa d’oli, cremaven tota la nit, ajudant els difunts familiars a superar el tràngol del purgatori; amb les fotografies dels finats es completaven uns altarets. La gent hi posava molt de respecte i la nit adoptava un dramatisme molt peculiar que infonia temor, tant que poca gent s’atrevia a sortir de casa i especialment als xiquets ens posaven la por al cos, per si ens prenia l’animeta d’algun penat.
Com era la postguerra, tot el que fora tràgic, misteriós i religiós tenia cabuda i ja s’encarregaven els capellans de posar-hi més llenya al foc. Recorde que el clero, escolanets i devotes, cantàvem: “por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar...”. Tot era així de tenebrós i explícit.
Tot això s’ha acabat, fins i tot ja no hi ha ni purgatori, perquè l’església ja no té valor de mantenir tantes fal•làcies i ara una altra l’ha substituïda, amb un muntatge paregut d’origen anglosaxó: la nit de halloween. També hi ha ànimes per mig, però en lloc de fer por en abstracte, s’empren disfresses i se simulen activitats de terror, mentre la gent jove organitza les festes de disbauxa i alcohol que fan al cas. Amb la pandèmia d’enguany, però, caldrà que tothom hi pose seny, no siga cas que no ens agafe cap animeta, però que ho faça el coronavirus. Del virus de la corona sí que no tenim escapatòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada